100 anys d’inestabilitat

Maig 3, 2021

(Belfast, Irlanda del Nord)

Plantar un arbre

Avui fa un segle de la creació d’Irlanda del Nord i hi ha programats els actes institucionals inevitables quan ha passat un determinat número d’anys d’algun esdeveniment important. El primer aniversari sempre és especial, i ho són els múltiples de 5, de 10 i de 25. Ara que en fa 100 anys, malgrat que els pocs que queden que ho van viure no ho recorden, la xifra és prou poderosa com per organitzar actes institucionals i plantar arbres commemoratius. La creació d’Irlanda del Nord com a entitat política va ser conseqüència de la Guerra d’Independència d’Irlanda i causa de la Guerra Civil Irlandesa. Després van venir dècades de discriminació de la minoria catòlica i finalment els Troubles, el conflicte armat que va enfrontar nacionalistes irlandesos (catòlics) contra unionistes britànics (protestants), i que va deixar més de 3500 morts durant l’últim terç del segle XX. El progrés i la relativa pau dels últims 23 anys no es poden donar per descomptats.

Com que el naixement d’Irlanda del Nord va ser a expenses de la partició d’Irlanda, l’efemèride és ignorada pels nacionalistes i celebrada pels unionistes. Coses com aquesta són comunes a una regió on les dues comunitats no comparteixen cap símbol: cap data, cap himne, cap bandera. Sigui com sigui, l’aniversari arriba en el moment més convuls dels últims anys, i l’unionisme l’aprofitarà per continuar amb les seves reivindicacions.

Passamuntanyes i esteroides

Un dia més, centenars d’unionistes surten als carrer. Aquest cop a Antrim, 30 km al nord de Belfast. És una de les múltiples protestes de l’unionisme contra la frontera comercial que el Brexit ha fixat entre els ports d’Irlanda del Nord i Gran Bretanya. Per davant la capçalera, dos homes fan de servei d’ordre: un va amb un passamuntanyes de tres forats, i l’altre, inflat d’esteroides, va amb la cara descoberta. Primer aturen el trànsit perquè la gentada pugui enfilar el carrer. Uns metres més avall, escridassen i amenacen la premsa (sis periodistes, tots estrangers) perquè guardin les càmeres. Tot seguit, escridassen i amenacen uns policies que al seu parer són massa a prop, i els policies obeeixen i s’allunyen. La temptació de tornar a treure la càmera s’esvaeix davant d’aquesta demostració de poder dels cadells de la dissidència paramilitar unionista esdevinguda màfia.

Inici de la marxa protesta a Antrim dels lleialistes, contra la frontera comercial al mar d’Irlanda fixada per l’acord del Brexit.

La concentració és de l’estil de les marxes de l’Orde d’Orange: una banda desfila tocant música militar per un passadís de veïns que s’ho miren amb joia. Però amb algunes diferències: és il·legal, no van uniformats i gairebé tothom de la banda va amb caputxa i amb la cara tapada (quan al carrer ningú no porta mascareta perquè cap normativa obliga a fer-ho). No volen càmeres per la mateixa raó: perquè la policia no pugui identificar els manifestants. Tanmateix, abans que acabi la marxa, Twitter ja va ple de vídeos enregistrats pels mateixos manifestants on s’hi veuen algunes cares descobertes.

Clima càlid

Els lleialistes, la branca més radical de l’unionisme, van començar a sortir als carrers ara fa un mes. De protestes, gairebé n’hi ha cada dia, però són poc concorregudes: els participants es compten, segons el dia, per desenes o per centenars. Malgrat l’escassa afluència, durant els primers dies el món els mirava perquè hi havia violència: algunes protestes van culminar amb cotxes en flames i amb el llançament de còctels molotov a la policia. Els aldarulls més greus van tenir lloc la nit del 7, quan la protesta va derivar en enfrontaments entre unionistes i nacionalistes, molt joves, que es llançaven còctels molotov i tot el que trobessin, per damunt el mur que separa el barri protestant de Shankill dels catòlics de Falls Road. Després de la tempesta, va morir el duc d’Edimburg i el dol va aturar les mobilitzacions unionistes durant una setmana. Des que es van reprendre, les crides a la no violència han estat insistents i, de moment, exitoses. Però sense foc i amb la premsa sovint foragitada, aquestes concentracions (petites i rutinàries) han esdevingut onanisme activista: un producte d’autoconsum que cohesiona i engresca la parròquia, però que només té espai als mitjans locals.

Aquestes protestes són part d’un escenari relativament convuls: fa una setmana, un suposat líder paramilitar unionista va rebre un tret al pit; el dia abans, una zona al sud de Belfast va ser desallotjada per un artefacte sospitós; fa prop de quinze dies, cotxe bomba del Nou IRA contra un policia. No va esclatar perquè les bombes de l’IRA, des de fa uns anys, no esclaten gairebé mai. No els cal arribar tan lluny per recordar a tothom que continuen allà, vigilant. Els anomenats republicans (nacionalistes irlandesos radicals), tant els paramilitars del Nou IRA com els qui hi donen suport, fan millor les coses que els lleialistes: fan menys exhibicionisme i menys escarafalls, però les accions que porten a terme són políticament més eficaces. Dit tot això, és precís remarcar que la vida a Irlanda del Nord transcorre amb absoluta normalitat, especialment ara que els comerços i els pubs acaben d’obrir després de mesos de tancament per la pandèmia.

De què es queixen

L’Acord de Divendres Sant que va posar fi als Troubles sempre ha estat percebut per una part de l’unionisme com una concessió inacceptable i la primera pedra per a la reunificació d’Irlanda. D’aleshores ençà, s’han presentat com a víctimes i de forma recurrent denuncien apartheid cultural, el processament de veterans de l’exèrcit, la presència del gaèlic irlandès a llocs públics, el fracàs escolar dels nens protestants, atacs a barris protestants, l’absència de la bandera del Regne Unit a edificis oficials i  moltes coses més. Ara bé, la causa immediata i principal que ha esperonat l’actual onada de protestes és la disposició de l’acord del Brexit que ha fixat el control de mercaderies als ports que comuniquen Gran Bretanya amb Irlanda del Nord. No afecta al moviment de persones, i la integritat i la sobirania del Regne Unit romanen intactes, però aquest control dels béns es veu com una mena de frontera interna i un pas més cap a la reunificació d’Irlanda.

Aquesta recança és comprensible. Però no hi havia cap solució òptima: l’alternativa era una frontera terrestre entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, però aleshores això no hauria agradat als nacionalistes. A més, la frontera entre les dues irlandes contravenia un dels punts fonamentals de l’acord de pau del 98. D’altra banda, una frontera terrestre hauria estat un blanc molt més fàcil pels dissidents de l’IRA, del que ho és la frontera invisible al mar d’Irlanda pels dissidents dels grups paramilitars unionistes. Darrere de qualsevol política, sempre hi ha la coacció de les armes. No només a Irlanda del Nord.

Més enllà del mur

“Qualsevol decisió que s’hagués pres, una de les parts no estaria contenta. Però posats a fer una frontera, la frontera amb Irlanda ja hi era fa uns anys”. El T és de Shankill, el principal bastió del lleialismea Belfast. Ell es defineix com a moderat, i la frontera al mar d’Irlanda ni li agrada ni li treu la son. És crític amb els polítics que “van dir una cosa i han fet una altra” (Boris Johnson va assegurar que no hi hauria controls al mar d’Irlanda) i també amb els aldarulls: “Són nanos molt joves que no tenen res a fer, i per a ells els aldarulls són com un esport”. Treballa davant mateix del mur de Cupar Way, una barrera de 800 metres de llarg i 6 d’alçada que separa protestants i catòlics. Hi ha més de 20 km de murs a tota la regió. “Si tiressin el mur a terra, hi hauria enfrontaments”.

L’A viu a l’altre costat de la barrera i treballa a una botiga a segona línia de mur. És nacionalista irlandesa. “Les protestes no són pas per la frontera, això només és l’excusa, sempre estan amb alguna cosa. A més, la majoria són adolescents, no entenen la part política”. El T i l’A tenen, d’entrada, tres coses en comú: tots dos estan a la trentena, volen preservar el seu anonimat, i pensen que les protestes simplement aniran perdent força fins que no n’hi hagi més. La resta d’entrevistats, els que han quedat fora del reportatge, també eren d’aquest parer. Tret d’una dona gran, nacionalista, que creia que la cosa aniria cada vegada pitjor. Aquells que van viure els Troubles a una edat conscient sovint són més pessimistes. Saben que la tragèdia a vegades no la veus venir fins que ja és massa tard.

Mur que separa el barri protestant de Shankill del barri catòlic de Falls.

El futur immediat

Aviat comença la temporada de les marxes d’Orange, que cada any són les setmanes de més tensió entre catòlics i protestants. En èpoques més tranquil·les, la cosa no passa de picabaralles, estirabots, alguna intervenció policial i amenaces de bomba. Però aquest no és un any tranquil, i mentre als carrers continuen les protestes, l’unionisme institucional ha implosionat. Arlene Foster, líder del Partit Unionista Democràtic (DUP, en anglès) i Primera Ministra d’Irlanda del Nord, deixarà tots dos càrrecs en un i en dos mesos, respectivament. La tempesta provocada pel Brexit, al qual ella va donar suport, l’ha fet caure després que 22 dels 27 diputats que el seu partit té a l’Assemblea d’Irlanda del Nord signessin un manifest expressant la pèrdua de confiança en la líder. Però aquesta rebel·lió no ha estat només pel Brexit i la frontera comercial. L’unionisme nordirlandès és més aviat conservador, i el DUP encara més, i molts membres del partit entenien que la posició de Foster era massa tova en qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual. El got va vessar després que el 20 d’abril, una setmana abans del cop dins el partit, Foster va abstenir-se en una moció sobre la prohibició de les teràpies de conversió per a homosexuals, enlloc de votar-hi en contra com la majoria dels seus companys (exactament, 22 dels 27, no casualment). La moció va prosperar, tot i que no era vinculant.

Quan la dimissió en diferit s’hagi consumat, sembla que qui agafarà el seu lloc serà Edwin Poots (polític veterà, creacionista i membre de l’Orde d’Orange) i que el partit prendrà una línia més dura. Si aquest viratge és un èxit o un fracàs ho diran les eleccions a l’Assemblea de l’any vinent. Potser aconsegueixen retenir la majoria de vot unionista; potser aquests vots van a parar als moderats del Partit Unionista de l’Ulster (UUP). O potser l’unionisme més moderat tria l’equidistància d’Alliance o l’abstenció, la qual cosa podria donar la victòria, per primer cop al parlament regional, als nacionalistes del Sinn Féin. La demografia ja els va a favor, de manera que les turbulències a l’unionisme polític simplement podrien avançar un relleu en el poder que tard o d’hora arribarà.

Davant la culminació de la inversió demogràfica que ve, l’unionisme polític podria optar per una moderació del discurs nacional i social que cerqués el vot de nouvinguts, d’unionistes abstencionistes o fins i tot d’aquells catòlics que (a l’estil dels convergents dels 90) voten Sinn Féin perquè són els seus però que ja els van bé les coses com estan ara dins el Regne Unit. N’hi ha molts, d’aquests. Però el DUP va en una altra direcció, i les posicions essencialistes del lleialisme sembla que s’imposaran.

El lleialisme és un moviment profundament identitari, però no necessàriament hostil si no ets un republicà irlandès. Però ara la sensació que s’acosta la derrota els fa veure enemics a tot arreu: en el nacionalisme irlandès, és clar, però també en l’unionisme moderat, en el Regne Unit, en la Unió Europea, en la policia. És una exacerbació de la por atàvica que qualsevol els prengui allò que tenen, o que, com la premsa, pugui ser un obstacle per conservar-ho. Així, menystenen els altaveus que tenen a l’abast i renuncien a intentar guanyar el relat. Més impermeables que anys enrere, més aïllats, i sovint agressius. Com els habitants de Sentinel del Nord, que viuen sense cap lligam amb la resta del món, i si algú gosa apropar-se a l’illa on viuen, l’empaiten amb fletxes. La part final d’aquesta metàfora, si canviem fletxes per rocs, va esdevenir literal un capvespre d’abril baixant per Shankill Road, xino-xano, amb la càmera penjada del coll.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *