Camins de glòria I

Octubre 31, 2021

(Kyiv & Donbass, Ucraïna)

2.1. Rumb al Donbass (600 km)

Una fura i un gat juguen amb una aranya de goma: l’empaiten, s’espanten i hi tornen. Tot seguit, uns soldats baixen amb cordes des d’un helicòpter que levita a pocs metres del terra; canvi d’escena i ara uns soldats avancen amb blindats per la neu; ara, molts trets i morter, i després imatges de visió nocturna i de càmeres tèrmiques. Finalment, després d’aquesta successió frenètica d’escenes, una invitació a allistar-se a les Forces Armades d’Ucraïna. L’anunci es projecta diversos cops al tren que va de Kyiv al Donbass, enmig de molts vídeos de gatets i de pastissos que són el gruix de la programació del fil visual del trajecte. Al vagó hi ha un silenci germànic i absolutament ningú porta mascareta: dos comportaments contraposats on un pot veure reflectida la posició de frontissa, geogràfica i cultural, que Ucraïna ocupa al mapa i al tauler geopolític. Però en realitat un pot trobar al·legories que confirmin qualsevol idea gairebé a tot arreu: només cal remenar.L’última estació és Kostyantynivka.

L’última estació és Kostyantynivka. Les vies continuen Donbass endins, però el tren no: la següent estació ja es troba a l’autoproclamada República Popular de Donetsk, a l’altre costat de les trinxeres.

3.1. Tour matinal, dia (Guerra de trinxeres)

Durant els primers 17 mesos de la guerra, la línia del front es va desplaçar a oest, est i oest, fins que els acords de Minsk II, al setembre de 2015, van deixar un traçat que d’aleshores ençà gairebé no ha patit cap canvi. Que la línia de contacte passi per Marinka i no pel poble del costat es deu a una concatenació de fets tan inabastable que és gairebé acurat dir-ne atzar.

El taxi aparca a la part de darrere d’un edifici a l’est de Marinka, on un soldat armat fa guàrdia. A partir d’aquest punt s’hi ha d’anar amb armilla i casc antibales. Un camí de sorra, ample i pla, voreja el que havia estat una escola. Hi ha algun edifici esfondrat; la majoria, però, resten dempeus tot i que en un estat ruïnós i amb impactes de bala, metralla i morter. Al principi del camí, un cartell petit i vermell amb una calavera recomana no anar forapistes per la presència de mines antipersona. A banda i banda, la vegetació és densa i això evita ser vistos pels franctiradors. En alguns trams, però, hi ha una mena de lones per quan a l’hivern els arbres desfullats ja no tapin la visió dels tiradors. Les zones més exposades també estan senyalitzades. D’ara endavant, i mentre narri com són les coses al front, empraré la primera persona.

En tot moment aniré acompanyat de dos soldats, Eugen i Sergiy, que no se separaran de mi ni un instant. És la seva tasca principal: expliquen com sobretot reben periodistes ucraïnesos que s’hi apropen l’endemà que hi hagi hagut algun mort i en fan una peça pel telenotícies. A l’estranger hi ha ara poc interès des que el degoteig de morts va esdevenir lent i rutinari. Tanmateix, aquesta primavera hi hagué un lleuger repunt de l’interès des de fora després que hi hagués alguns moviments de tropes i artilleria ucraïnesos i russos, però tot acabà sent foc d’encenalls i aviat els focus s’apagaren. Aquesta mateixa setmana, tanmateix, hi ha hagut un repunt (de moment) fugaç de l’interès des de fora després que, per primera vegada al Donbass, s’han emprat drons per a atacar posicions enemigues: l’exèrcit ucraïnès ha destruït artilleria dels rebels prorrussos mitjançant drons Bayraktar TB2 de fabricació turca. Sigui com sigui, anar acompanyat tothora per dos soldats, més enllà de la seguretat i de com facilita l’accés a molts racons del front, no deixa de ser una mena de censura. Tova i del tot legítima, però no pas innòcua: veig més o menys el que ells volen que vegi, i tots els soldats parlaran de lo seu amb el seu biaix (faltaria més); inevitablement, un hi empatitza. Un altre soldat, armat amb un AK-74, ens acompanya aquest matí.

Una escala de fusta porta a l’entrada d’un edifici de l’antiga escola. Sota l’escala hi ha un gos. Per tota la primera línia del front hi ha gats i gossos, i fins i tot hi ha un compte de Twitter, @UAarmy_animals, dedicat a ells. En un doble relació simbiòtica, els soldats cuiden dels gats i dels gossos, els gossos acompanyen els soldats durant les guàrdies i els gats es mengen els rossegadors. I a vegades una mina mata un gos o un gat. Un cop dins l’edifici, entre tot de sales fosques (hi ha parapets a les finestres) i plenes de runes, algunes s’han adaptat com a dormitori, cuina o safareig. Tot és molt rudimentari, no cal dir-ho, però hi ha per anar tirant dignament si no fos perquè cada soldat roman al front sis mesos seguits, a vegades més, i perquè a l’hivern les temperatures poden estar permanentment sota zero durant molts dies, ocasionalment poden arribar a -20. I després hi ha el tedi més absolut de muntar guàrdia durant hores sense que passi absolutament res. “És avorrit”, diu Eugen, avorrit; “la nostra feina és com la del segurata d’un supermercat, però amb artilleria”.

Recorrem passadissos i pugem escales fins arribar a una pista de bàsquet: de parquet només en queda a un lateral, hi ha marques de bales per totes les parets i algun forat gros al sostre del pavelló, i del que queda d’una de les cistelles penja un sac de boxa. Al fons, una escala puja a una posició de tir on un soldat fa guàrdia. La sala fa cantonada i té forats a dues parets; els forats estan coberts per sengles catifes que també tenen dos forats més petits, i per allà apunten i, si s’escau, disparen. A l’esquerra de cada catifa hi ha un plànol amb la ubicació de les posicions de tir enemigues: “Nosaltres sabem on són ells i ells saben on som nosaltres”.

És gairebé migdia i quan sortim del pavelló, reprenem el mateix camí i poc més endavant ens submergim a les trinxeres: un laberint de rases serpentejants, perfectes, ara reforçades amb fustes ara sota terra. Avancem en una mena pla seqüència i retrocedim 105 anys enrere. Com va passar durant part de la Primera Guerra Mundial, la del Donbass ha esdevingut un guerra de trinxeres. Les posicions són permanents i, en absència de grans ofensives, l’objectiu fonamental és mantenir el control del territori. Si més no, de moment.

Des d’un punt un poc més elevat del recorregut, momentàniament fora de les trinxeres, s’hi veu la República Popular de Donetsk. Un no s’hi pot estar gaire a veure què hi veu per no donar temps d’apuntar a un franctirador amb ganes de gresca. És un dels llocs on la terra de ningú és més estreta, poc més de 100 metres: “A vegades els sentim com riuen o fan xivarri”, diu Eugen. Demano si mai es comuniquen amb ells, si es criden res els uns als altres, i em donen a entendre que a vegades. Uns metres més enllà, una mena de casetes són alhora posicions de vigilància i dormitori. A una d’elles, el soldat Tortuga (és el seu nom de guerra), s’aixeca de l’escriptori, saluda i després seu al llit i comença a muntar el seu AK-74 just en aquell moment que som allà. Aquesta demostració corona l’estranya sensació d’irrealitat que tinc des que hem baixat del cotxe. En un escenari bèl·lic sense cap tret (ni en la llunyania) i sense cap tensió, el passeig per les trinxeres té com a finalitat única que jo vegi què s’hi cou, i tot esdevé com una mena de visita cultural en un decorat de cartró pedra. Amb tot, els tours per periodistes no són quelcom exclusiu d’aquesta guerra. El taxista diu que els intercanvis de trets són més habituals al vespre.

1.1. Blava i groga (Kyiv)

Kyiv és imperial i és decadent, és una capital europea amb empremta soviètica; vibrant i empobrida. És més o menys com un espera que sigui, però amb moltes paradetes de fruita als carrers i amb una vintena de botigues militars. Hi venen de tot menys armes de foc: armilles i cascs antibales, carregadors de rifles, navalles i matxets, escopetes d’airsoft, roba tàctica (de camuflatge o no), estris d’acampada, farmacioles de primers auxilis, simbologia nacionalista, etcètera. Això és de les poques coses que, a Kyiv, et donen pistes que el país està en guerra. A 600 quilòmetres del front, com no podia ser d’una altra manera, la vida transcorre en la més absoluta normalitat.

Hi ha més detalls que et recorden que, tot i que sense la cruesa d’anys enrere, les hostilitats continuen a l’est del país. Al centre de Kyiv, a tocar del Monestir de Sant Miquel de les Cúpules Daurades, hi ha un memorial als caiguts a la Guerra del Donbass que és un mural d’uns 90 metres de llarg amb les fotos dels milers de morts durant el conflicte (del seu bàndol, esclar). L’últim tram del mur arriba fins al 21 de juliol de 2020; encara l’han d’actualitzar amb les desenes de morts dels darrers 15 mesos. Més coses: als carrers de la capital, hi ha també més anuncis dels cossos de seguretat dels que pugui haver-hi a Budapest o a Madrid (“La Guàrdia Nacional defensa l’ordre legal”, “Els cossos de seguretat ens preocupem per la teva seguretat! Protegim el futur!”). I després hi ha l’omnipresència dels colors de la bandera ucraïnesa. No és que hi hagi moltes banderes onejant (n’hi ha als llocs on sempre onegen les banderes nacionals) sinó que els colors de la bandera són utilitzats, junts el blau i el groc, per a tot: als jocs dels parcs infantils, al metro i el tramvia i el bus, als patinets de lloguer, a les bastides de les obres, a les baranes, als cartells de l’estació de trens, a les jardineres, a la caseta dels treballadors de l’obra, a la polsera d’un festival de música: a tot arreu. Tanmateix, en una sublimació excelsa de nacionalisme banal, això perfectament podria passar desapercebut si un no té els ulls ben oberts.

Però tot això és epidèrmic, i per sota d’aquesta normalitat blava i groga amb memorials i botigues militars, hi ha una realitat més dura: les coses són diferents per a aquells que són a l’exèrcit, per als veterans i per als milers de refugiats del Donbass. Segons dades del Consell Noruec per als Refugiats, al 2020 hi havia 734.000 desplaçats interns a Ucraïna: des del Donbass cap al centre i l’oest del país. També els òrgans de govern de Donetsk van abandonar la capital regional per anar primer a Mariupol i en acabat a Kramatorsk, dues ciutats a la part del Donbass controlada per l’estat ucraïnès. Fins i tot el Shakhtar Donetsk, l’equip més fort del futbol ucraïnès els darrers vint anys (i trampolí de Chygrynskiy per fer el salt Barça, i estabellar-s’hi), va abandonar Donetsk el 2014, i després de dos anys a Lviv i tres a Kharkiv, des de la passada temporada juga a l’Olímpic de Kyiv.

I si bé la guerra transcorre relativament lluny de la capital, l’origen de la tempesta cal cercar-lo al bell mig de Kyiv. La Plaça de la Independència (Maidan Nezalezhnosti, en ucraïnès) no és especialment bonica. Tothom la coneix simplement com a Maidan: que s’hi refereixin a ella com “la Plaça”, entre totes les places que hi ha a Ucraïna, dóna la mesura de la rellevància que té. I no és tant per ser cèntrica, com per haver estat històricament l’indret on passen les coses. Aquest segle, ha estat el centre de la Revolució Taronja del 2004, contra Yanukovich, i de la Revolució del Maidan entre 2013 i 2014… contra Yanukovich. La primera, contra la seva recent victòria electoral, va ser capitalitzada per l’oposició parlamentària. Vertical, pacífica i exitosa, la gent es va mobilitzar contra un frau electoral i, després de la repetició d’eleccions, Yanukovich va ser foragitat sense haver pres possessió del càrrec. El 2010 va tornar a guanyar les eleccions, aquest cop legítimament, però quatre anys més tard va ser enderrocat. A les acaballes de 2013, molts ucraïnesos van sortir als carrers per un futur millor. Ningú no podia preveure l’embolic que en resultaria.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *