Camins de glòria II

Novembre 5, 2021

(Kyiv & Donbass, Ucraïna)

3.2. Aniversari total, migdia; dia 2 (Guerra de trinxeres)

L’antiga caserna de la policia s’aguanta dempeus però per poc. En estat ruïnós, té impactes de bala i de metralla per tot arreu i fins i tot un forat gran a un extrem de la façana: “Va ser un tanc, l’any 2014. Ho sé perquè va ser la meva brigada la que va alliberar Marinka” Hi ha algunes pintades i a totes la mateixa paraula en ucraïnès, МІНИ, que adverteix que l’edifici està ple de mines. Els rebels prorussos van deixar anar llast abans de retrocedir cap a l’est. Davant la caserna minada, hi ha el parc Marrinisky, on hi conviuen tres memorials: als caiguts a la Segona Guerra Mundial, als caiguts a la Guerra d’Afganistan i als morts de Chernobyl. Eugen assenyala com la tragèdia és el fil conductor de la seva història. A l’altra banda del parc, hi ha un edifici abandonat que havia estat la seu de l’oficina de turisme (“Pots creure que aquí hi venien turistes?”) i una església que, com passava a Kostyantynivka, és l’única cosa que té un aspecte fabulós.

A Marinka hi viuen unes 9.000 persones, 2.000 menys que abans de començar la guerra. No està malament, tenint en compte que altres pobles del front pràcticament han quedat deserts i que Marinka està a tocar de la ciutat de Donetsk, just a l’est en línia recta, a la zona més calenta des que el conflicte es va refredar. Cada dia hi ha unes 5, 10 o 15 violacions de l’alto el foc, més o menys, al llarg dels 400 quilòmetres de la línia de contacte (sent massa, no son moltes), i gairebé sempre alguna té lloc a la rodalia de Donetsk. L’últim mort del conflicte, un soldat ucraïnès, ha estat aquest darrer dimecres. Enguany ja han mort més d’una setantena de soldats ucraïnesos. A la sortida del poble, de nou al cotxe, una pancarta saluda als que venen en direcció contrària: “Benvinguts a Marinka. Marinka és Ucraïna”.

La bandera d’Ucraïna representa un camp de blat sota un cel blau. Anem per una carretera envoltada de camps de gira-sols, i l’efecte és el mateix. Un grup de soldats ens espera davant d’una casa als afores de Krasnohorivka, 8 quilòmetres al nord de Marinka. Desactivo la ubicació del mòbil quan m’ho demanen i des d’allà agafem un camí que travessa un camp minat. El camí és estretíssim i anem en fila índia, després s’eixampla força i en acabat, com tots els camins quan un va prou cap a l’est, s’enfonsa a les trinxeres. A tocar d’una de les rases hi ha un tanc model T-64, convertit en un esquelet de ferro rovellat des que l’any 2015 va ser destruït per una mina antitanc. No s’han dut el tanc d’allà perquè hi ha una altra mina a sota. Arribem fins la cuina, literalment: és subterrània, i a una paret, al costat de la despensa, hi pengen dibuixos de nens amb molt de blau i groc; els fan a l’escola i l’escola els fa arribar al front. Més endavant, a un eixample de la trinxera on hi ha el menjador, hi ha un cartell amb consells per prevenir i afrontar l’estrès post-traumàtic. Després del menjador, en una altra cambra subterrània, un periscopi permet observar, tranquil·lament, l’skyline de l’extrarradi de Donetsk, a l’altra banda de la terra de ningú.

Els soldats a qui acompanyo parlen rus entre ells, la qual cosa és una mostra de com la llengua materna sovint no determina la identitat dels seus parlants. Més tard, entrevistaria el periodista ucraïnès Mykola Berdnyk, i ell filava més prim: “Si la brigada té la base a una regió occidental amb majoria de parlants d’ucraïnès, els soldats reflectiran això, i a brigades amb base al sud o a l’est, naturalment serà al revés”. I tot seguit, reblava el clau: “No hi ha hostilitat entre parlants de rus i d’ucraïnès dins l’exèrcit. Fins i tot molts nacionalistes ucraïnesos tenen el rus com a primera llengua”. La brigada a qui acompanyo son els Cavallers de la Croada d’Hivern, amb base a Odessa, una ciutat al sud del país amb majoria russòfona. El nom ret homenatge a l’exèrcit que va lluitar contra els bolxevics per la independència d’Ucraïna, a la Guerra Soviètic-Ucraïnesa, fa poc més d’un segle. No cal estendre’s més: totes les trinxeres s’assemblen, sobretot quan no les coneixes, i el temps s’atura quan no hi ha cap atac. Tornem al cotxe.

Als carrers de Krasnohorivka, com a Marinka, els soldats van desarmats i sense armilla antibales. La gent els tracta amb naturalitat o indiferència. No hi ha dades sociològiques fiables, però a Marinka els prorussos probablement son majoria. “Segur que hi ha gent a qui no els agradem, però què n’han de fer?”. No només no hi ha cap gest hostil envers els soldats, sinó que tampoc s’hi veu cap pintada reivindicativa ni cap bandera russa o de les dues autoproclamades repúbliques. “És il·legal, i no ha d’estranyar tenint en compte que aquests aliats dels russos estan fent la guerra contra Ucraïna”, explicava més tard Mykola Berdnyk. Amb Berdnyk havia coincidit a Chasiv Yar, a tocar de Kostyantynivka, quan tots dos recollíem l’acreditació per treballar al front, i més endavant l’entrevistaria per mail.

La resta de soldats s’han quedat a primera línia, però ara al poble continuo acompanyat per Eugen i Sergiy, els oficials de premsa. Entrem a un cafè. A la porta hi ha una bandera ucraïnesa: l’amo convida. Casualitats de la vida, fa exactament set anys que l’artilleria dels rebels prorussos va destruir el seu local. Tot i que ara, reconstruit, n’havia fet un bar, fins a 2014 havia estat un estudi de fotografia. Ens ensenya vídeos i fotos de l’endemà de l’atac, de l’estudi fet miques i de tot el carrer destruit. Quan més endavant li demano quin el seu anhel, el sentit de la pregunta era polític: “Poder anar a Donetsk. Vaig néixer allà i allà és on estan enterrats els meus pares”.

1.2. Maidan (Kyiv)

Després de mesos de negociacions del govern d’Ucraïna amb la Unió Europea per la signatura de l’Acord d’Associació, Yanukovich va ajornar-ne la signatura a última hora. Davant l’acostament a Europa que s’havia estat gestant, Rússia va amenaçar amb un bloqueig comercial a Ucraïna: més enllà dels vincles històrics i culturals entre els dos estats, Rússia és el principal soci comercial d’Ucraïna. La posició europea de tancar la porta a qualsevol acord a tres bandes, empenyia Kyiv a alinear-se amb uns o amb altres. Aquesta tria, fos en el sentit que fos, sacsejaria les arrels de la divisió social i cultural que hi ha a Ucraïna.

Malgrat el país és planíssim i no hi ha fronteres geogràfiques, sí que hi ha divisions ètniques i lingüístiques. El sud i l’est del país són predominantment russòfons; el nord i l’oest, ucraïnòfons. I tot i que la distribució lingüística sovint no coincideix amb la identitat nacional, aquesta divisió s’ha vist sempre reflectida en els resultats electorals, amb mapes de vot del tot coincidents amb els de les majories ètnico-lingüístiques a cada regió. La demografia juga a favor dels que s’identifiquen com a ucraïnesos. Tanmateix, un candidat oriental i més pro-rus pot vèncer si no toca gaire la qüestió nacional ni s’apropa massa a Moscou. Va ser el cas de Yanukovich quan va guanyar les eleccions de 2010, i va ser el cas de Yanukovich quan el seu aparent allunyament d’Europa va ser la guspira que va encendre el nacionalisme ucraïnès, encetant un cicle de protestes massives i permanents. Del conflicte diplomàtic internacional n’esdevingué una crisi política interna.

El Maidan comença com un moviment proeuropeu però aviat muta en un moviment nacionalista revolucionari que cerca tombar Yanukovich, i que canalitza el malestar per la situació econòmica i la rauxa contra els oligarques i la corrupció. No només les aspiracions inicials van anar a més, també van anar a més els mètodes de protesta. L’estructura horitzontal del moviment, que no estava capitalitzat per l’oposició parlamentària, i la repressió exercida per part dels antiavalots (ara permissiva, ara excessiva) porten a la radicalització del Maidan. Tot i que Kyiv és el centre de tot plegat, les manifestacions van tenir lloc a diferents punts del país, fins al punt que les autoritats perden el control d’algunes regions de l’oest.  Amb un Yanukovich cada cop més sol i més autoritari (amb episodis de repressió informal que van incloure la tortura i l’assassinat) i amb uns manifestants cada cop més organitzats i més radicals, l’escalada de violència arriba a al seu punt àlgid a partir del 18 de febrer de 2014: el tres dies, més d’un centenar de morts (entre els quals, més de 10 policies) i desenes desapareguts. El 22 de febrer el parlament va votar foragitar Yanukovich del seu càrrec, en un procediment de dubtosa legalitat. Sigui com sigui, la nit abans ja havia fugit de la capital i pocs dies més tard ja era a Rússia. El 25 de maig hi hauria eleccions generals, però ja s’havia obert la capsa de Pandora.

2.2. Dues estacions (600 km)

Al voltant de l’estació de Kostyantynivka sovint hi ha soldats que van i venen. A tocar d’un dels accessos, una botiga militar. I just per davant de l’estació de trens, a l’altra banda de la carretera, hi ha un aparcament pràcticament buit, i al perímetre d’aquest, botigues i bars, i també l’estació d’autobusos i una església, i creuant la carretera un pont que cau a trossos. De fet, tot està molt deixat, menys l’església, impecable i relativament majestuosa, si és que la majestuositat admet graus.

La ciutat va estar controlada pels rebels durant uns mesos l’any 2014. “L’artilleria del nostre propi país ens bombardejava, van matar molts civils”. Vladimir (no és el seu nom real) és botiguer i parla rus, que és l’idioma predominant al Donbass. El Donbass (acrònim de Donetskiy basséin, la conca del riu Donetsk) és una regió històrica i cultural sense límits ben definits però que més o menys coincideix amb la unió de les regions administratives de Donetsk i Luhansk, frontereres amb Rússia. Vladimir té nostàlgia dels temps de la URSS: “Des de la independència [d’Ucraïna, el 1991], la gent cada cop viu pitjor. A Bielorrússia la gent menja però no pot parlar; doncs aquí és al revés. Les fàbriques han fet fora molts treballadors, i això les que no han tancat”. Tot i que s’entén que tira més cap a Rússia, el focus de la seva ira son els oligarques, ucraïnesos i russos, i per això vol un Donbass independent, una posició minoritària entre aquells que donen suport als rebels. Malgrat això, la vida (ço és: la incapacitat d’Ucraïna per recuperar el territori perdut i els càlculs del Kremlin per no annexionar les zones rebels) ha dut les coses a la situació actual (i dels últims sis anys) en què una part del Donbass ha esdevingut independent de facto, tot i que dividit en dues repúbliques: la República Popular de Donetsk i la República Popular de Luhansk.

Cinc dies després de l’enderrocament de Yanukovich, Rússia havia iniciat l’ocupació de Crimea. Amb una població majoritàriament pro-russa i tenint com ja tenien una base naval allà mateix a Sebastopol, va ser bufar i fer ampolles. Van culminar-ne l’annexió en menys de tres setmanes: per la força, petant-se la legislació internacional, però gairebé sense oposició ni violència. Esperonats per tot això, i després que el triomf del Maidan eixamplés la clivella identitària, altres regions del sud i de l’est es van revoltar, però les revoltes només es van assentar al Donbass. Després de l’ocupació d’edificis governamentals i la convocatòria d’un referèndum de secessió, el president d’Ucraïna en funcions hi va enviar l’exèrcit. Kyiv també estava esperonada pels fets de Crimea: no permetrien que continués la desintegració de la nació sense oposar-hi resistència.

Després de l’expansió inicial dels rebels amb què gairebé prenen el control de tot el Donbass, l’exèrcit ucraïnès recupera quasi tota la regió durant l’estiu del 2014. En la posterior contraofensiva dels rebels, amb un suport determinant de Rússia, aquests tornen a desplaçar la línia de contacte cap a l’oest fins que la signatura del Protocol de Minsk II al setembre de 2015 posa fi als mesos més sagnants de la guerra. Lluny de ser una solució, Minsk II congela el conflicte. La línia del front conserva avui, si fa no fa, el traçat d’aleshores, i les zones rebels s’han constituït en dues repúbliques independents de facto que són poc més d’un terç de tot el Donbass. Amb escasses i breus excepcions, les hostilitats no han cessat mai. Per part d’uns i d’altres. Però ja no hi ha grans operacions militars, i la cascada de morts del principi ha donat lloc a un degoteig (tràgic, però degoteig al capdavall): dels més de 10.000 morts durant el primer any i mig de guerra, a uns pocs centenars per any d’aleshores ençà. Per no parlar dels centenars de milers de desplaçats (perquè ja se n’ha parlat), empesos per la violència o per la pobresa.

Vladimir, però, s’hi queda: “No puc marxar. M’estimo el Donbass. I crec que les coses algun dia aniran bé. Quan? No ho sé”.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *