Haïti renaîtra de ses cendres

(Ouanaminthe, Haití)

Jimmy és un dels recent deportats: “Anava pel carrer i m’han vist moreno. I m’han ficat amb cent persones més dins una gàbia. Com si fóssim vaques”. Ara tots ells, ja en sòl haitià, a Ouanaminthe, esperen torn per fer la paperassa. La immigració haitiana va ser el tema estrella de la campanya a les eleccions dominicanes del passat 19 de maig: els aspirants recriminaven al president Abinader que no fos més dur i Abinader responia que ja era prou dur, i treia pit pel mur fronterer que està fent fer i també per l’increment de les deportacions. Abinader va arrasar. Dins d’uns camions-gàbia blancs, fiquen desenes d’haitians i els porten fins la frontera i allà els deixen anar. Jimmy feia sis mesos que vivia a Santiago, a la Dominicana, i hi treballava a la construcció per 1500 pesos al dia (uns 23 euros). Dos nois que hi ha darrere de Jimmy diuen que els han colpejat quan els ficaven a la gàbia.

Juana Méndez

Al bar Millénium tenen sintonitzat France 24; a la vorera de davant, Clervil ven sabates. Això no té res a veure amb les sabates, però diu Clervil que amb la violència de fa uns mesos, molta gent de la capital va venir a Ouanaminthe: “Aquí no hi ha bandes, és una zona freda. Però són cada cop més fortes”. Les sabates venen de Miami, són de vellut i de serratge, i les ven per unes 4500 gourdes (uns 31 euros). Pensa que només Déu pot canviar aquest país, i ho diu. 

Ouanaminthe té uns cent mil habitants; està a la frontera amb República Dominicana. Ouanaminthe és en francès i és la denominació més estesa; en crioll és Wanament, i Juana Méndez, en espanyol. Com una bona part d’Haití, és un lloc força segur i la xarxa elèctrica no funciona. I com s’ho fan? Amb generadors de gasoil i, sobretot, amb plaques solars: algunes de petites acoblades a l’aparell que abasteixen o bé amb plaques grans als terrats, qui s’ho pot permetre. El centre de Ouanaminthe està esquitxat d’esglésies i escoles. A les escoles pleguen a les dues i els carrers de la ciutat van ara plens de nens amb uniforme. Segons de quina escola vinguin, l’uniforme és marró, porpra, vermell o fúcsia. Al mur de l’escola George Muller (els de fúcsia), una pintada diu això: “Haïtí renaîtra de ses cendres”. Baixant pel carrer Saint Pierre, hi ha l’Hotel Majestic: té piscina i aire condicionat, i la nit surt per 85 dòlars. Qui pot pagar això, a Haití? Felix Wesbern n’és el director: “La majoria de clients són d’ONGs, i a vegades venen haitians que viuen a l’estranger i estan de vacances o venen a un funeral…”. L’esclat de violència del març va fer trontollar el negoci: “Les ONGs van marxar i per poc no he de tancar”. Però ja han tornat i avui totes les reserves (nou) són de cooperants.

Quan el primer ministre Ariel Henry va anunciar l’ajornament de les eleccions generals previstes per al darrer febrer, es va encetar una onada de protestes violentes per tot Haití. A principis de març, aprofitant que Henry era fora del país, les bandes es van deixar anar del tot i van desencadenar el terror a Port-au-Prince: saquejos, assassinats, segrestos i violacions. Fins i tot van gosar assaltar una presó i van blocar l’aeroport, i blocant l’aeroport van impedir la tornada d’Henry, que en acabat es va veure forçat a dimitir. L’espiral de violència va frenar, i es va constituir un consell de transició. L’aeroport va reobrir a finals de maig, i Garry Conille va ser nomenat primer ministre en funcions a principis de juny; i a finals, dos-cents policies kenyans van arribar a Haití. Són el primer grup d’una força internacional en desplegament que cerca recuperar el control de tot el país. De moment, però, el 80% de Port-au-Prince continua sota control de les bandes.

El pont

La línia fronterera, a aquesta part de l’illa, ressegueix el curs del riu Masacre, i així el pas transfronterer és un pont. Els que travessen el pont, d’entrada i de sortida, són tots haitians. El tràfec de gent i de vehicles és intensíssim, i més avui que hi ha mercat. El Mercado Binacional de Dajabón està a sòl dominicà, però a una mena de llimbs intrafronterer que permet l’accés a tothom i així facilita l’intercanvi comercial internacional. Els haitians hi compren menjar (al detall o a l’engròs) perquè a Haití en manca, i els dominicans, roba i productes d’higiene perquè els surt més barat.

Sainfleur torna a Haití carregant banyadors i roba interior de nens. Ve de treballar al mercat: ella compra la roba a Haití i la ven als dominicans que s’acosten al mercat. Té una opinió sobre els dominicans, i la diu: “La majoria tenen respecte pels gringos, però no tenen cap respecte pels negres. Em tracten malament”. També arriben a Haití dones amb capses d’ous damunt del cap, dones amb carretons plens de blocs de gel i ampolles d’aigua, homes carregant sacs amb roba i també motos amb el remolc ple plàtans. Són desenes d’haitians els que travessen, milers al llarg del dia. N’hi ha que no van pas carregats: hi ha nanos que venen de l’escola i homes que venen de treballar a l’obra. Estudien i treballen a Dajabón, la ciutat dominicana veïna. Tot Dajabón és, informalment, una zona de tolerància on els haitians hi poden anar sense gaire problema. Als controls fronterers, cap soldat no es mira gaire qui entra ni qui surt. Sí que es miren les mercaderies, sobretot les més grans. Els controls de migració, els de debò, els fan a les carreteres que surten de Dajabón cap a altres punts de la Dominicana, i així els haitians que volen anar més enllà, ho fan camp a través o s’amaguen dins un maleter o bé paguen la cogioca, ço és el suborn a un funcionari fronterer. La duana de Dajabón és un cau de corrupció, i sempre que poden miren de ficar-se quelcom a la butxaca. El visat de sortida per a un blanc que va cap a Haití (per exemple) són 20 dòlars. Aquesta xifra, tanmateix, varia en funció de l’avarícia i la mesquinesa del funcionari que et toqui.