Cerca de morts

(Mazanivka, Donetsk Oblast, Ucraïna)

A Dovgenke no hi queda res dempeus: totes les cases estan en runes i tots els cotxes són ferralla oxidada. Dovgenke està a uns  20 quilòmetres al sud d’Izium, i des de la tardor de 2022 que és un lloc relativament segur però ningú no hi ha tornat perquè aquí ja no hi ha res. Quan ja ha sortit del poble, l’Oleksiy atura la furgoneta a un costat del camí, a tocar d’un tros de bosc amb la terra negra i els troncs dels arbres negres i esmotxats. Com el poble, aquest tros de bosc tampoc no ha reviscolat pas. “Aquí vam trobar-hi vint-i-un morts”, diu l’Oleksiy. A la part de darrera de la furgoneta, hi diu Platsdarm, i al costat, “Cerca de morts”.

Platsdarm és una organització fundada per Oleksiy Yukov que cerca cadàvers de soldats ucraïnesos i russos perquè les famílies els puguin enterrar.  A l’Oleksiy, avui l’acompanya l’Artur, un altre dels vuit voluntaris de Platsdarm. Tot i que és una organització civil, vesteixen roba de camuflatge. Agafen un camí, a peu, i un quilòmetre més avall, en surten i s’endinsen al bosc fins travessar el límit entre les regions de Donetsk i de Kharkiv. Ja havien estat abans allà, primer desminant el terreny i després cercant cadàvers. Avui venen a endur-se’n un dels que van trobar.

Tíbia i peroné

L’Oleksiy s’atura i assenyala el terra: no s’hi veu res. Aleshores belluga la fullaraca i apareixen una tíbia i un peroné que surten d’una bota. Diu que és d’un soldat rus, per l’uniforme, però que tampoc és del tot segur perquè, arribat el cas, un soldat ucraïnès que es trobés aïllat podria posar-se l’uniforme d’un soldat rus mort per passar desapercebut. Quan hauran remenat una mica, a l’armilla veuran una petita bandera russa brodada i una sivella de cinturó de l’exèrcit roig, rovellada, amb la falç i el martell. Si més endavant, les mostres d’ADN no coincidissin amb les de cap soldat ucraïnès, doncs haurà de ser rus i les seves restes serien intercanviades per les d’algun soldat ucraïnès en mans russes. “Em dol cada ésser humà que ha mort en aquesta guerra de merda”, diu Yukov. “També tenien famílies i volien tornar a casa, però han mort lluny del seu país i es quedarien aquí per sempre si no els trobéssim nosaltres”. Una mica més enllà, tenen també localitzats els cadàvers de tres soldats ucraïnesos i vindran a buscar-los més endavant. “Els russos han oblidat que fa vuitanta-cinc anys estàvem junts a la mateixa trinxera lluitant contra els nazis”, diu Yukov, “i ara els seus nets han vingut aquí a matar-nos perquè som ucraïnesos, perquè parlem ucraïnès”.

Oleksiy clava els genolls a terra i comença a remenar les fulles i la terra. Aviat troben l’altra tíbia amb l’altra bota, i dos metres enllà, l’altre peroné. I així va fent, perquè els ossos estan un pèl escampats i a més alguns estan esmicolats o calcinats. Diu Yukov que el devia matar una explosió directa o molt propera, i les municions que duia a l’armilla van cremar. A vegades troben els trossos molt més escampats, quan un animal se’n menja la carn, i la cerca pot allargar-se fins a una setmana.

Tanmateix, aquests són problemes menors en comparació amb els riscos a què s’enfronten els voluntaris de Platsdarm. Qualsevol camp de batalla, encara que el front se n’hagi allunyat, és un terreny potencialment minat. A més, l’Oleksiy i els seus companys sovint van a recollir els morts a fronts actius: “Si no recuperes un cos ràpid, després pot ser massa tard”, diu Yukov. Ho diu perquè el foc i les bombes podrien no deixar-ne res, o perquè aquell tros de terra el podrien guanyar els russos. Val la pena arriscar la vida per un mort? “Van lluitar per protegir-nos i van morir. Ells tampoc no volien morir”.

Trencaclosques

L’Artur ho documenta tot amb el mòbil, fent plans curts d’allò que van trobant, i després col·loca uns marcadors a terra allà on hi ha quelcom. Han estès una lona blanca a terra i allà l’Oleksiy va col·locant els ossos ordenadament, com un trencaclosques al que li falta alguna peça. Artur li acosta la primera bota amb la tíbia i el peroné, i l’Oleksiy la posa, i des d’aquí van cap amunt, mina en mica, reconstruint l’esquelet. Com més amunt, els ossos estan menys sencers. Els fèmurs rai, però la pelvis està força esmicolada. Les vèrtebres, a partir de les toràciques, estan ennegrides i parcialment consumides pel foc; també els braços, sobretot el dret. El crani està del tot fet malbé, només és un cúmul de trossos petitíssims.

Un cop reconstruït, tornen a clavar els genolls per fer una cerca més curosa de fragments que, de tan petits, es barregen amb la terra, i els fiquen en petites bosses de plàstic. Després l’Olesiy agafa un petit detector de metalls i fa un últim intent per trobar la placa identificadora que porten molts soldats, però res. En acabat, l’Artur fica tot dins una bossa negra gran (ossos, sivella, cantimplora, casc…) i tanca la cremallera. L’Oleksiy deixa les municions i les plaques de l’armilla antibales a peus d’un arbre, i marca l’arbre amb una cinta blanca i vermella.

Desfan el camí fins la furgoneta, ara carregant la bossa amb les restes del soldat. “Quan els agafem del front és molt pitjor”, diu Yukov, “perquè hem de fer més quilòmetres i amb l’armilla posada. I no els podem portar a la bossa perquè el plàstic fa reflexes, així que portem el mort en braços”. A més, pesen  més perquè no són només ossos, però això no ho diu.