La frontera permeable

(Dajabón, República Dominicana)

La vida d’August (prefaci)

August sosté un ventilador avariat al taller de reparacions. Li demanen mil pesos (16 euros), però només en té dos-cents. Té 46 anys, August no és el seu nom real, i és de Cap-Haïtien, una ciutat a la costa nord d’Haití. Es va instal·lar a Dajabón fa quatre anys amb la seva dona, i un any després va néixer la seva filla. “Va néixer aquí gràcies al pare Roberto, que ens va acompanyar a l’hospital i els va convèncer”. Tenen l’ajut de la parròquia però principalment viuen del treball d’August en la construcció. No hi ha feina estable sinó que surt cada dia i cerca feina i amb sort aconsegueix treballar dos o tres dies a la setmana per uns 800 pesos (12,5 euros) cada jornada. Viu amb la dona i la nena a un “apartament” de 12 metres quadrats pel qual paguen 4000 pesos al mes (uns 60 euros). Ja a casa, la dona i la nena juguen assegudes al llit perquè tampoc hi ha lloc per fer-ho a una altra banda. La roba neta la tenen en bosses penjades de la paret perquè no se la mengin els ratolins. Val la pena tot això? “A Haití passava gana i aquí no”.

Van arribar d’Haití fa un mes. La menys jove ja treballa com fent neteja a un hotel; la més jove encara no ha trobat res. Té 20 anys, i de seguida porta la conversa cap a diferents formes eufemístiques d’oferir els seus serveis sexuals: “Se’t veu cansat. Vols un massatge?” Insisteix: “Vols que passarem una estona agradable?”. Desisteix: “Molt bé, carinyo, fes el que vulguis”. Després diu que té gana, que és alhora una manera de demanar ajuda i el perquè de l’oferta prèvia.

Expectatives i realitat

Dajabón és un poble dominicà que a delimita a l’oest, abruptament, amb un mur. Darrere del mur, transcorre el riu Massacre, que en aquest tram marca la frontera entre la República Dominicana i Haití. L’ampliació del mur, i la migració haitiana en general, ha estat el principal tema en campanya electoral per a les eleccions generals del diumenge 19 passat. Sobre aquesta qüestió tots els candidats deien el mateix: més alt, més llarg, més vigilat. Va arrasar Abinader, i va revalidar mandat. En un dels seus anuncis de campanya, amb música d’acció de fons, se succeïen diferents escenes a la frontera amb el mur com a protagonista, i molts soldats i carros de combat, després dos helicòpters sobrevolant-lo, videovigilància en multipantalla, registres biomètrics, drons, avions, vaixells: “Perquè tot té un límit tret de l’orgull de ser dominicà”.

Però la realitat al pas fronterer de Dajabón és molt diferent. La circulació de persones i mercaderies a la frontera és intensíssima, i els controls, molt lleugers. Hi ha moltíssima gent, gairebé tots haitians, i el flux de gent a peu és constant, i també hi ha cues de vehicles i hi ha alguna topada perquè és gairebé caòtic de tanta gent com entra i surt. Al mig del pont sobre el riu Masacre hi ha la línia fronterera i aquí hi ha una doble porta metàl·lica (oberta de vuit del matí a cinc de la tarda) flanquejada per soldats dominicans i haitians, cadascú al seu costat. No para de creuar gent, en un sentit i l’altre, desenes i centenars, a peu i en moto, sense gairebé cap control. Hi ha gent banyant-se al riu i gent descansant a les dues ribes. Són tots haitians perquè el mur dominicà, encara que no faci ni dos metres d’alçada, dificulta l’accés des d’aquesta banda.

Una estona abans, a la seu de l’organització catòlica Centro Montalvo, una treballadora d’ACNUR (que declinava una entrevista formal) ho advertia: “No té res a veure el que diuen els polítics amb el que veuràs aquí”. Al pont, un dels soldats deia més o menys el mateix, encara que després ho matisava: “Hi ha aquí un altre control on et deriven a la duana o al mercat, o bé et deixen a entrar a Dajabón”. El mercat de què parla és el Mercat Binacional (avui tancat), situat a sòl dominicà, entre els dos controls, en una mena de zona neutral precisament per facilitar l’intercanvi comercial entre les dues nacions. Continua el soldat: “Els motoconchos [motos de transport] que estan associats al sindicat sí que entren a territori dominicà però només van a zones de comerç autoritzades, no poden sortir de Dajabón”. A la pràctica, en el segon control tampoc no es miren gaire els motoconchos i encara menys la gent que va a peu. El control al pas fronterer de Dajabón és més de mercaderies que de persones.

En un motoconcho hi van diversos haitians que venen de treballar a l’obra. Parla un d’ells: “Els caps dominicans maltracten els haitians. Ens colpegen. Els guàrdies també ens colpegen”. I un altre afegeix: “Ens fan pagar per passar”. Entren i surten treballadors, de la construcció i del camp, i estudiants amb uniforme, i comerciants que entren amb el remolc buit i tornen carregant aliments per als seus negocis a Haití; hi ha gent que va a Dajabón a enviar o rebre diners, homes carregant sacs de fertilitzant, i hi ha dones que porten blocs de gel en carretons perquè a Haití no hi ha llum i les plaques solars no tenen prou potència per a un frigorífic. Per als haitians, la dificultat no és pas entrar en territori dominicà, sinó sortir de Dajabón per carretera que és on hi ha controls de debò, i sobretot, evitar ser deportat en cas que arribin a una altra ciutat. Però amb les deportacions passa com amb el mur: són mesures amb molta força propagandística però amb una eficàcia limitada. Perquè malgrat el rebuig creixent dels dominicans cap a la immigració haitiana, i de la valoració que cadascú faci dels costos i beneficis d’aquesta immigració, hi ha tres parts que en surten clarament beneficiades: els propis haitians, els empresaris que els paguen només mig salari i l’extensa xarxa de funcionaris corruptes que cobren per mirar a una altra banda.

La seva exdona és haitiana

David (no és el seu nom real) és el propietari d’un bar-colmado a Dajabón, a tres illes del mur. Està darrere de la barra, i ho veu així: “Sembla que tinguem l’obligació d’acollir-los. Ells van amb una cubeta, et venen aigua, et venen Coca-Cola, et venen de tot, i llavors si les autoritats els retiren del carrer, diuen que els estan maltractant. I no és que els estiguin maltractant, és que estan fent venda il·legal”. Va estar casat amb una dona haitiana i hi dos fills amb ella. Ell va anar a Haití per última vegada el 1973 i no li va agradar el que va veure perquè va estar en un mercat i hi havia carn de gos. “Ens treuen la feina. A la construcció ja estan només ells. El dominicà, si treballa a la construcció, el mínim diari són 1500 pesos diaris (23,50 euros), l’haitià t’ho fa per 600 (9,40 euros)”.

Són immigrants haitians al voltant del 5% dels 11 milions d’habitants de la República Dominicana; són dominicans d’origen haitià al voltant del 6%.

El pare Roberto està assegut a la cafeteria del costat de l’església de Nuestra Señora del Rosario. Encara que sembli que respon a David, és només una coincidència (o que el tema està tan usat sempre va als mateixos llocs): “Poden dir que ens treuen la feina a la construcció, però els que fan la feina pesada, la més dura, són ells”. La cafeteria està davant del parc Milagritos: “Veus això? Aquí hi ha dos nens dominicans jugant amb dos nens haitians, això és la realitat de Dajabón. Aquest plet dominico-haitià és un plet que té lloc a la televisió i a la ràdio, però les relacions primàries a la frontera són relacions de pau: relacions comercials, relacions de família, de col·laboració”.  A través del Centro Montalvo, una part de l’obra benèfica de la parròquia està enfocada a l’acompanyament als immigrants haitians: “Allà on som, treballem amb els més vulnerables, i un dels problemes que hi ha és la immigració. No ajudem a què vinguin a Dominicana, sinó a què es respectin els seus drets si venen”. Un nen haitià de vuit o nou anys s’acosta i s’ofereix a netejar les sabates per 50 pesos (80 cèntims).

En sortir de Dajabón, als primers 50 o 60 quilòmetres hi ha prop de deu controls. Són molt poc exhaustius perquè en el moment que veuen una pell clara ja no miren res més.