Anyell de Déu

(Ashqelon, Israel)

Dia I: Quan la pluja comença a caure

A la Marina d’Ashqelon, ara no s’hi paga la zona blava. Ashqelon és una ciutat costanera a només 10 quilòmetres al nord de Gaza; no en queden gaires, dels seus 150.000 habitants. Al port esportiu, tot és tancat tret d’un restaurant de sushi i una cerveseria. Hi ha set o vuit persones entre les dues terrasses i, a prop, dos pescadors i dos gats. A la part central del port, no hi ha ningú: només trenquen el silenci una escala mecànica que no agafa ningú i la música estrident dels jocs infantils. Passa un home corrent mentre escolta, sense auriculars, When the rain begins to fall, de Jermaine Jackson. A la sortida nord del port, hi ha un pòster que anuncia una actuació infantil (una mena de pallasso o de mag) que havia de tenir lloc el 16 d’octubre. La platja també és gairebé buida: només hi ha dos homes banyant-se despullats.

Sonen les sirenes i, vint segons després, dos coets de Hamas són interceptats per la Cúpula de Ferro: dues explosions i, al cel, dues esteles que en cinc minuts s’han esvaït. A Ashqelon, tothom té un refugi a casa. Als pisos més nous, fins i tot tenen una habitació reforçada per tots els costats i amb la porta blindada per no haver de córrer al soterrani. Quan obres Google Maps (i això és igual a tot Israel) hi surten destacats tots els refugis que hi ha a peu de carrer. Els coets de Hamas no són res nou a Ashqelon: la ciutat està preparada i l’escut antimíssils fa la resta. La gent ha fugit més per por a noves incursions de Hamas que no pas pels coets. La ràtzia del 7 d’octubre es va quedar a les portes de la ciutat, però va colpejar el kibbutz de Zikim, a mig camí entre Ashqelon i la frontera de la Franja. A la platja de Zikim, van matar una dotzena de civils. L’Emile en coneixia alguns: “Uns eren pescadors i altres havian anat a passar el dia a la platja”.

A Ashqelon, tothom coneixia algun dels morts, o coneix algú que els coneixia. L’Estelle i l’Emile són a un balcó d’un primer pis de la Marina, i de seguida baixen al carrer amb les dues gosses de l’Estelle. L’Estelle és francesa: “Els veïns han marxat. Jo visc aquí i m’hi vull quedar. Això és la meva ciutat, és el meu país. És casa meva”. Per allà passegen la Inbar i el Ron, i s’hi aturen: ella du una samarreta de Nirvana i ell una de Lamb of God. Treballen a un supermercat, un dels pocs negocis que continuen funcionant. El Ron abans havia treballat com a transportista i tenia un company palestí de Gaza: “Teníem bona relació. Ell no parlava hebreu però jo sé quatre coses d’àrab i amb això trèiem la feina”. Recentment, Israel va enviar cap a casa, via Egipte, tots els treballadors gazatís. Però abans de foragitar-los, els va tenir captius durant tres setmanes. Molts van denunciar tortures i vexacions. Hi havia uns 18.000 palestins de Gaza amb permís de treball israelià. “Mai no podran tornar”, diu l’Emile; “van votar Hamas, els agrada Hamas”. L’Estelle afegeix quelcom: “Les dones a l’Iran s’han revoltat contra l’opressió del mul·là. Jo no he escoltat un sol civil de Gaza que hagi aixecat la veu contra Hamas”. Continua l’Emile: “Treballaven aquí, alguns vivien aquí… i venen aquí a matar-nos. Això no tornarà a passar, aquest cop acabarem amb Hamas.”. Es pot acabar amb Hamas sense causar tantes víctimes civils? “És una opció, però arriscaríem la vida de molts soldats. O nosaltres o ells”, diu el Ron. Thelma i Louise (les gosses de l’Estelle) van ensumant a un parterre que hi ha a peus d’un mural de Bob Esponja. El Ron coneixia una de les víctimes del 7 d’octubre: Stav Gueta.

Dia II: El Rincón del Artista

El restaurant està entapissat amb fotos de velles festes al club nàutic d’Ashqelon i d’altres de l’amo amb la faràndula local. N’hi ha cap que pugui conèixer? Assenyala Netanyahu. Roger és un jueu tunisià, i va venir a Israel l’any 62, quan ell tenia sis anys i Israel, catorze. Hi ha una bandera del país a la barra i del sostre en pengen moltes de petites. Hi ha una foto que, conceptualment, no encaixa amb les altres: és ell a la Primera Guerra del Líban, l’any 82, quan era soldat. Diu que s’ha quedat a Ashqelon perquè és casa seva, i perquè hi té la seva parella i al restaurant hi té la família. I que dona suport incondicional a Netanyahu, que sempre ha donat suport al Likud. És una llàstima que la barrera idiomàtica no permeti filar més prim. A la televisió hi ha posat el Canal 13, i està parlant la mare d’un dels ostatges de Hamas.

El restaurant també es diu Roger i està a la confluència dels carrers Tsahal (nom abreujat de l’exèrcit israelià) i Herzl (pare del sionisme). Són dos carrers comercials, vells i atrotinats, i hi ha força gent, ateses les circumstàncies. La majoria de restaurants són oberts; totes les botigues són tancades. A la següent cantonada, tres soldats mengen falafel, dempeus, al costat d’un 4×4. És una bona foto que no es deixen fer. Acaben de tornar de la Franja de Gaza, no fa ni dos hores, i ensenyen les fotos al mòbil: caminant enmig de la runa, parapetats darrere d’una muntanya de sorra, i més fotos diferents però iguals. La conversa és breu: el de l’esquerra diu que “aquesta gent són terroristes, no són un exèrcit. Són com els hutis, com l’ISIS” i el de la dreta afegeix que “són uns covards, no surten dels túnels”. El del mig pregunta que com s’està veient tot això, a Europa. Saben que hi ha moltes crítiques a Israel pels milers de víctimes civils a Gaza. El de l’esquerra diu que “Els civils també donen suport a Hamas”. Però, i els nens? “Els nens són els futurs terroristes”, diu el de la dreta.