El pacient anglès

(Vynnyky, Lviv Oblast, Ucraïna)

Sortien de Pokrovsk quan van ser atacats: una forta explosió i un llampec i un fort cop a l’espatlla. L’Eddy cridava de dolor; va pensar que ves que no hi hagués un segon atac tot seguit, que calia sortir ràpid d’allà, i així va girar el volant i va sentir com l’espatlla esquerra es movia però la mà esquerra, ben agafada al volant, no es movia pas: “Vaig pensar ‘Tinc el braç fotut, no miris el braç’. Però vaig mirar la cama esquerra i estava destrossada, hi havia sang per tot arreu”. L’Eddy agafa el mòbil i, a les fotos que van fer després els seus companys, assenyala els trossets de carn que esquitxaven l’interior del cotxe. I continua: “I correns en Pylyp em posa dos torniquets, atura l’hemorràgia i em salva la vida”.  Cinc mesos després, l’Eddy és ara a l’altra punta d’Ucraïna, a tocar de Lviv, fent rehabilitació a Superhumans, un centre mèdic especialitzat en pacients amputats.

El 30 de gener, Eddy Scott i Pylyp Rozhdestvenskyi evacuaven civils de Pokrovsk. Portaven un home i una dona i el dia transcorria de forma anodina (si més no pels estàndards del Donbass): “Anàvem amb una furgoneta blanca, ben retolada. No dúiem armes, portàvem armilles, sempre miràvem d’evitar les zones d’abast d’artilleria en la mesura que fos possible. Anàvem per una part lenta de la carretera i ens van atacar amb un dron FPV. Això és un crim de guerra. No és un error, va ser deliberat, era impossible que se’ns confongués amb soldats. És un crim de guerra”. Tres minuts després de l’impacte, va arribar un vehicle militar; continua Eddy: “M’hi van posar al darrere, i lo primer que vaig mirar és si encara tenia la carn d’olla a puestu, i sí que hi era. Estic viu, soc dretà, puc conduir un cotxe automàtic, tinc els genitals al seu lloc… encara vaig sortir-ne ben parat”. Les dues persones que estaven evacuant, només van tenir ferides lleus de metralla. L’home el van posar a la furgoneta amb ell: van pujar-hi l’home que estaven evacuant: “Va estar cuidant-me, m’agafava, resava”. El braç arrencat li van posar damunt el pit i s’anava bellugant amb els sotracs del cotxe. Quan van arribar a un lloc segur, el van passar a una ambulància per portar-lo a l’hospital de Dobropillya. “M’estava morint. A l’hospital em van transfondre sis litres de sang. Si haguessin trigat una mica més a portar-m’hi, hauria mort”. Allà entrava a quiròfan per primer cop: “El braç ja no hi era, i la cama van lluitar per salvar-la però estava destrossada”. Va passar també pels hospitals de Dnipro i de Kíiv: “M’operaven cada dos o tres dies, no sé quants cops en total, com a mínim quinze”. La R.T. Weatherman Foundation, dels Estats Units, va pagar les despeses hospitalàries. A mitjans març, un mes i mig després de l’atac, va arribar al Superhumans Center.

Eddy Scott és de Dorset, al sud d’Anglaterra, i té 28 anys. Quan va patir l’atac, l’ambaixada britànica a Ucraïna se’n va desentendre: “Van mirar cap a una altra banda, van dir que no s’hi involucraven perquè hi havia una recomanació de no viatjar a Ucraïna”. Però el seu cas va tenir ressò al Regne Unit, i aleshores polítics i institucions van oferir-li portar-lo a casa: “Vaig dir que no volia l’ajuda del Govern. Ucraïna és casa meva, no tornaré a Anglaterra. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, igualment hauria declinat l’oferta, però hauria estat bé tenir el seu suport, que no m’haguessin abandonat… que és com em vaig sentir”.

“Hem buscat les imatges de l’atac, les que enregistra el dron, i no les hem vist enlloc”, explica Eddy. Creu que el soldat rus que pilotava el dron és mort: “Normalment ho publiquen tot perquè n’estan orgullosos. Uns amics que estaven treballant a la zona em van dir que quan vaig ser atacat, van detectar un senyal i van bombardejar la posició. Com et fa sentir, que pugui ser mort? “. Odio a los rusos. Creo que está justificado después de lo que pasó”, i riu, i afegeix: “no canvia res: mai no l’hauria conegut. Ni m’ajudaria a tancar res ni recuperaria la cama”.

L’Eddy era al Carib quan va esclatar la guerra: era mariner i treballava en embarcacions de luxe des de feia una dècada. Va decidir venir a Ucraïna. Primer va pensar en agafar les armes, però ho va descartar ràpid i va pensar que vindria com a voluntari en tasques humanitàries. La tardor de 2022, va comprar una pick-up, la va carregar amb provisions de tota mena i va conduir tres dies des d’Anglaterra fins a Ucraïna. I aquí ha fet tots els papers de l’auca: va repartir aliments i medicines, va portar cisternes d’aigua, va reparar teulades i carreteres i ja va començar a fer evacuacions de civils. Al desembre de 2024, va començar a fer-les regularment amb la organització Basa UA, a vegades molt a prop de les línies russes. Algun cop les bombes van caure a prop.

Ara al Superhumans Center, acaba de cuinar un pastís de poma (tendre, es desfà a la boca) en una activitat de la teràpia ocupacional; més tard, té rehabilitació física. Com que és estranger, el seu cas ha tingut més abast mediàtic i, per tant, més donacions. Porta un osset de peluix abraçant la cama; es diu Oleg que sona com “a leg” (una cama, en anglès). Encara no porta la pròtesi del braç, això serà la darrera fase de la rehabilitació. Per sort, i per desgràcia, Ucraïna és l’avantguarda en medicina prostètica “He tingut un tractament millor aquí del que hauria tingut al Regne Unit, no hi ha res així allà”, diu l’Eddy; “estic envoltat de veterans de guerra, estic envoltat de gent que està passant pel mateix que jo”. A l’entrada i al gimnàs i a tot arreu, hi ha gent sense una cama o sense les dues, altres sense braços o només amb un, hi ha totes les combinacions possibles d’amputacions de membres superiors i inferiors. Alguns els han salvat un tros d’extremitat més gran que a altres, n’hi ha que porten pròtesi i n’hi ha que no, i n’hi ha algun amb la cara esquitxada de metralla. És desolador.

Un cop acabi la rehabilitació, a finals d’estiu, l’Eddy començarà a treballar al departament de relacions internacionals de Superhumans,. Això serà quan tingui el braç esquerre. A la sala del costat, un home amputat d’un braç amb la instrucció d’una terapeuta, fa exercicis amb un mirall per alleujar el dolor del membre fantasma. Abans de fer cap al gimnàs, l’Eddy va a la pica i mentre renta la tassa diu que pot fer tot el que feia abans, només que ara va més lent: “És un repte, i m’agraden els reptes. És una experiència interessant. No la recomano”.