Al petit Ivasyk li agraden molt les pinyes

(Vinnytsia, Ucraïna)

Andriy és veterà de guerra i és cec: va ser per l’explosió d’un morter rus al desembre de 2023. És davant de l’hotel Dvir, amb Vasil, i palpa un plànol en relleu del recorregut que faran ara. Vasil Goshovskiy és el formador: li agafa la mà, li diu que aquí hi ha el mecànic i aquí un pas de vianants, i així una estona fins que Andriy té el mapa al cap. Surten, fan un tomb, Andriy toca un cotxe aparcat amb el bastó, corregeix a la dreta, després topa amb una tanca, avança enganxat al mur (Vasil és tota l’estona al costat, assistint-lo quan cal) i quan arriben al fanal, sap que allà hi ha el pas de vianants. Etcètera.

L’organització Vista Contemporània, amb el suport de l’Associació Danesa de Cecs, organitza campus itinerants per a veterans ucraïnesos que han que perdut la vista en la guerra amb Rússia. Aquesta és la dissetena edició, i hi ha nou veterans de guerra que s’hi estan dues setmanes a un hotel de Vinnytsia, al centre-oest d’Ucraïna, aprenent unes coses i reaprenent-ne unes altres. Diu Andriy que quan et quedes cec, no només ja no saps fer res sinó que ni tan sols saps com aprendre. Andriy és de Lviv i aquest és la segona edició en què participa. Diu que no lamenta tant el que li va passar com que li va passar massa aviat, que volia continuar lluitant.

Ja són 175 veterans que han anat als campus de Visió Contemporània des que van començar l’any 2019. Olesia Perepechenko n’és la directora, és de Kíiv i és cega des que era nena: “El més complicat per ells és fer el primer pas, sortir de casa. Molts venen obligats per la dona, per la família… i normalment als pocs dies ja diuen que com van ser tan beneits de no venir abans”. Olesia du una samarreta amb el nom del projecte, un mapa d’Ucraïna i un lema: “La vida després de la guerra ha de continuar”. Diu Olesia que molts veterans de guerra quan arriben diuen que ja estan morts, que no val la pena viure sense veure, i per això van triar aquest lema i no cap altre.

A l’abril de 2024, a Ucraïna van abaixar l’edat de reclutament dels vint-i-set anys als vint-i-cinc. Mykola va fer-ne 25 poc després, i en qüestió de dies va rebre la carta. A finals de 2024, ja estava desplegat amb una unitat de drons kamikaze al front de Sumy. Va ser precisament un dron kamikaze rus que el va deixar cec i  amb la mà dreta amputada. A una sala de l’hotel, està assegut a un sofà amb Stas. Stas Gurdyakov també és cec i és qui l’ensenya com utilitzar el mòbil: fan servir una funció de descripció d’àudio de la pantalla. Diu Stas que als joves no els costa gaire aprendre. Stas, però, té la dificultat afegida que era dretà.

A una altra sala, hi són Inna, Toma i Pavlo. Inna Slupko és cega de naixement i ensenya a cuinar als assistents al campus; Toma Yuryshynets és cega des dels sis anys i els ensenya a llegir braille; Pavlo fa poc més d’un any va quedar cec al front de Kharkiv i és l’alumne. Va ser una granada llençada des d’un dron només tres mesos després de ser reclutat. “Des del primer moment ja ho veia tot negre”, diu Pavlo, en sentit literal. Continua: “Un company em va ajudar. Però després vaig deixar de sentir les cames, i va venir un altre company i entre els dos se’m van endur d’allà”.  Al moble de la tele, hi tenen un cub de Rubik amb un relleu diferent per a cada color i una baralla espanyola de l’ONCE amb la informació en braille. “Sento odi cap als russos… van venir aquí, ens van envair. He acceptat la meva situació, però a vegades psicològicament defalleixo. Aquí hi ha gent que m’ajuda a afrontar-ho”. 

Maryna Pryschepa és la psicòloga del campus: “El primer repte és que hi confiïn, perquè la professió de psicòleg és força nova a Ucraïna. Però tinc experiència militar i això ajuda”. Va ser a l’exèrcit des de 1995 fins al 2021, i l’any següent, amb la invasió russa, va tornar-hi com a voluntària. “Els costa molt acceptar que mai més no tornaran a veure, que són cecs”, diu Maryna, i afegeix: “Alguns dels veterans de guerra s’estan en aquesta fase massa temps, pensen que podran tornar a veure. La tecnologia avança i s’està treballant amb ulls biònics, però a dia d’avui és lluny de ser una realitat”.

Toma escriu amb punxó i paper i la regleta de braille: “Gràcies per visitar-nos al campus de rehabilitació”. S’escriu de dreta a esquerra, i així en girar el full, com que el relleu de les punxades queda a l’altra banda, pots llegir d’esquerra a dreta. “Aquí els ensenyem a llegir, i en un mes poden fer-ho. Jo vaig aprendre a escriure braille de petita, per mi és quelcom natural, però cal molt de temps per aprendre’n”. Damunt la taula, hi ha un quadern obert a la primera pàgina: hi ha una A amb relleu (la A de l’alfabet ciríl·lic és igual que la llatina), una A en braille (també en relleu, és clar) i la paraula Ананас i a sota escrita també en braille. És ‘pinya’ en ucraïnès, i per tant hi ha dibuixada una pinya, amb relleu. I al final, un poema: “Pinya! Pinya! / Per alguna raó no creixen aquí! / Al petit Ivasyk / li agraden molt les pinyes”.