Menystinguts; oblidats

(Perpinyà, Catalunya)

A mig matí no hi ha un ànima als carrers, ni a migdia, perquè a Sant Jaume tothom té per costum gitar-se tard.

Sant Jaume és un barri gitano al bell mig de Perpinyà i és un dels llocs més pobres de França. Els carrers són estrets i costeruts, les cases baixes i algunes façanes de colors: seria maquíssim si no estigués tan brut, tan deixat de la mà de Déu. Hi ha edificis molt malmesos, parets guixades, escombraries a les cantonades. Un ve del centre de la ciutat i sap que ha arribat a Sant Jaume per això mateix, per la deixadesa (el canvi és sobtat i radical, com si hi hagués una frontera pintada al terra), però també perquè als carrers no se sent parlar francès, gens, tothom parla català. Un català melòdic, esquitxat d’arcaismes i de gal·licismes.

Perpinyà és territori francès d’ençà que el Tractat dels Pirineus va escapçar Catalunya l’any 1659. Tres segles i mig després, el català s’esllangueix a la capital del Rosselló. Primer les lleis van tancar el català a casa, i ja al segle XX, els càstigs a l’escola, el desprestigi social i l’arribada dels pieds-noirs van fer la resta. I així, la baixa escolarització dels gitanos i, en general, el seu aïllament, van ser factors decisius per salvar la llengua dins de la comunitat. El prestigi del català és ara creixent a la regió i hi ha diverses iniciatives per  revifar-lo, però el bastió més robust del català a la Catalunya Nord continuen sent els gitanos.

Capvespre (amb Nick Giménez)

A Sant Jaume hi viuen uns 4.000 gitanos. Al capvespre, els carrers van plens: els nens juguen a la petanca i a futbol, les dones seuen a la fresca i els homes es reuneixen a la plaça del Puig. Un nen seu al llindar d’una porta, du una samarreta del Barça i entre les cames té una gàbia amb un periquito; més amunt, dos nois diuen on trobar el Nick Giménez, un dels líders de la comunitat.

Giménez treu el cap per la finestra, baixa i seu a una cadira davant de casa seu. Diu que ja no hi ha patriarques a Sant Jaume: els que hi havia van morir i a més s’està perdent el respecte pels vells: “És pas com abans, el món ha girat”. Va treballar trenta-cinc anys a l’ajuntament de Perpinyà, n’era assessor i feia de mitjancer amb el barri. No en culpa l’administració, de la brossa als carrers: “La brutici és dels gitanos. La llencen per la finestra, baixen pas. És la gent, que són bruts… pas tots, eh”. Giménez parla després d’identitat, quan la conversa va, inevitablement i intencionada, va a les arrels: “Soc català. Soc pas francès!”. Però a Sant Jaume, darrere d’aquest sentiment, no hi ha pas una articulació política: “El 80% de la gent segueixen pas això”, diu Giménez, “no els interessa pas. Parlem català perquè sem catalàs, és la nostra llenga, però sem pas gent d’anar-nos a manifestar. Perquè et dic una cosa: Catalunya pot pas tindre la independència, la tindran pas mai, l’Espanya donarà pas mai la llibertat”. I després, dels dos baluards de la seva identitat, en posa un per davant: “Ens sentim lo que sem: gitanos. Parlem català però sem gitanos”. Menyspreats per les institucions franceses i oblidats pels catalans del sud, se senten desemparats: “Els polítics catalans d’aquí no ens volen per res, mai han vingut, i encara menos els de Barcelona, no ens coneixem pas. Sem els obliats de tothom, ningú més nos vol”.

“Sem pas com els paios. Vivim a fora, ho fem tot al carrer, sempre ha estat així. Aquí vens a qualsevol hora, a mitjanit o la una o les dues o les tres de la nit, i sempre hi ha gent a fora, els nens petits també”. Que no van a escola? “No pas massa. Per què? Per rebre un certificat? A un treball no els voldran pas. No els val per res”. Menys de la meitat dels nens van regularment a escola, i després l’atur juvenil s’acosta al 90%. Molts a Sant Jaume viuen dels ajuts públics, i no només joves. I per la baixa escolarització, també són molts els que no saben escriure, i els que en saben, només saben escriure en francès, així que el francès és la llengua que fan servir quan parlen per whatsapp o a les xarxes socials. “El català és interdit”, diu Giménez; “volen pas català aquí”. A Perpinyà hi ha només dues escoles catalanes i no són pas a prop.

Dues nits d’estiu (la fe)

Una de les qüestions més controvertides, quan del poble gitano en parlen els paios, és la prova del mocador: abans del casament, una anciana de la comunitat introdueix un mocador blanc a la vagina de la núvia i, pel color de les secrecions, saben si la dona conserva l’himen o no, si mai ha estat penetrada; el mocador després s’ensenya a tothom. “És un costum, és una cosa nostra que se transmetem de generació en generació”, diu Néné, un dels pastors de la comunitat, i continua: “És per donar una guara a les famílies que ha guardat la virginitat. És un honor. La famíllia ho vol, la noia també ho vol, el pare vol que sigui fet així també”. Des de fora, molts troben que aquesta pràctica humilia les dones, que és una intromissió inacceptable: “Els diria que se girin i se’n vagin”, diu Néné; “Que no mirin, és tot. La gent tenen pas d’entrar dins la nostra intimitat, de lo que és sacrat nostro. Voilà! Aquí a França, això nos ha portat mai a judici, i si ens portessin, ho faríem d’amagat”. I si mai fan la prova i la noia no és verge? “El casament no es fa”.

Al cap de la plaça sense nom, hi ha els pastors i els músics. Davant, assegudes, les dones, amb els cabells coberts; els homes són al perímetre de la plaça. Com que és dimecres, hi ha assemblée, i com que fa bo, és a l’aire lliure. Assemblée (ho diuen així, en francès) és com en diuen aquí del culte evangèlic. Hi ha parlaments dels pastors i testimonis dels qui allà s’hi apleguen, i ara i adés, hi ha rumba i flamenc, en català i castellà, respectivament. A Sant Jaume són pocs que parlin castellà, però el flamenc hi té molta força.Sovint barregen estils i llengües: “La paraula de Déu és viiiiva. Les promeses al meu Déu són viiiives. El profeta profetizabaaaauu, profetizaba el Hijo de Dios […] ¡Y volaréeee! ¡Y volaréeee! (Allez-y! Sí, senyor!)”. En canvi, els parlaments i els testimonis els fan en francès, tot i que de tant en tant deixen anar alguna frase en català. Després diu Néné que ho fan així perquè el culte és obert a gent de fora del barri; però a l’assemblée no s’hi veia cap foraster. Un altre pastor diu que és per no aixecar suspicàcies entre les autoritats franceses, que entenguin què s’hi diu allà si mai treuen el cap. 

Divendres també hi ha assemblée. Plovisqueja, així que la fan a cobert. És un local diàfan, sobri i amb molta llum, i darrere l’estrada hi ha un missatge unívoc: “Dieu est amour”. Si fa no fa, és tot com fa dos dies a la plaça però amb menys música i més testimonis, i amb imposicions de mans i moments de catarsi col·lectiva, amb els pastors fent discursos enèrgics i els assistents assentint amb dolor i els ulls clucs. Alguns dels testimonis estan relacionats amb les drogues. El barri té tots els problemes ja esmentats d’insalubritat, baixa escolarització i atur, però tothom coincideix que la droga és el major dels seus mals. La venda, però sobretot el consum dels joves. “L’iglésia rep el toxicòman”, deia Néné, “però un venedor el volem pas, a part que aquesta persona canviï”.

El centre de culte és a la part baixa del barri. Aquí els gitanos viuen barrejats amb els magribins. A la sortida de l’assemblée, algú diu que pots saber on viuen gitanos i on viuen magribins perquè els magribins no estenen la roba per fora dels balcons. Els uns amb els altres (gitanos i magribins) parlen francès. La convivència és ara bona, però no ha estat sempre així: el moment més crític va ser al 2005 quan uns enfrontaments violents entre les dues comunitats van deixar dos morts. Però ja en fa, d’allò, i de fet, al 2018 van anar de bracet en la lluita contra els plans urbanístics que l’ajuntament tenia per Sant Jaume: volien tirar a terra illes senceres i fer fora una cinquena part de la gent. Volien un barri menys dens i més barrejat, deien, i així acabar amb la insalubritat i desfer el ghetto. Els veïns entenien que una reforma era necessària, però es malfiaven de l’administració: moltes famílies haurien d’abandonar el barri i a més temien que la seva cultura es diluís. S’hi van oposar. Van trencar amb el seu apoliticisme i aïllament atàvics i es van mobilitzar, i a més van trobar suport fora del barri: van fer barricades i van aturar les excavadores. “Hi ha molts anys que ens volen fotre fora d’aquí”, deia Nick Giménez; “no poden pas”. Al 2020, Louis Aliot, del Front Nacional, va guanyar les eleccions a la batllia. Tot i ser ultradretà i jacobí, va tenir força suport a Sant Jaume: va suspendre del tot els enderrocaments. A la premsa alguns parlaven de clientelisme, de compra de vots a Sant Jaume, però sospites i acusacions d’aquesta mena ja n’hi havia hagut amb altres alcaldables i alcaldes.

Ben entrada la nit, els carrers bullen: hi ha costellades i més partides de petanca, hi ha nens corrent amunt i avall, alguns en moto; hi ha adults asseguts davant de casa i a la plaça. És exuberant, caòtic, excitant. Una família fa un foc a peus d’un mur mig ensorrat mig sostingut per bigues que fan de contraforts, vestigi dels enderrocaments de 2018. El pare es queixa que al costat de casa seva sempre estan traficant amb marihuana i cocaïna. “Tothom ho sap, sabem on són i qui són. Ho sap la policia, i els agafen i en una hora són fora”. Diu que s’estan carregant tota una generació de joves i que abans a Sant Jaume hi havia comerços i artesans i ja no hi ha res de tot això. I conclou: “Ja els hi va bé que siguin aquí i així no donen pel cul al centre. L’ajuntament ha matat el barri”

Tardor (epíleg)

No deu tenir encara 30 anys; seu a un banc a la plaça del Puig: “Són molt racistes aquí, eh. Entres a una botiga i tothom t’està mirant. Només parlo francès quan vaig al centre; a Sant Jaume, parlem el català. El francès el vaig aprendre a l’escola, però a me casa parlem pas francès. Quan parlem francès tenim accent, ens costa. […] Gitano i català va tot junt. El gitano parla pas el caló, s’ha perdut això. Em sento més a prop d’un paio de Barcelona que d’un de Perpinyà, perquè si vaig allà me comprendran, que aquí no me comprenen pas. Aquí no hi ha gaire paios que parlin català, en els pobles sí. És un català paio, no és un català com el de nosatros, el parlen com a Barcelona.  […] Jo vull que Catalunya fos tot una, tot junt. Amb tota Espanya, tothom. A Madrid no parlen català, però hi ha gitanos també. […] Els joves no comandem pas al cartier, els que comanden són els anciens: si diuen això, cap això. Els has de respectar… Te peguen aquí, eh! És com jo amb el meu pare: si el meu pare em diu pas fes això, no ho faré pas. Si fes una altra cosa, em mataria el meu pare. Als anciens se’ls respecta. Si un ancien et dona un consell és perquè ell ho ha passat, ho sap. […] Problemes no n’hi ha pas aquí, eh. Mai s’han tingut problemes, perquè ho parlem entre nosatros. Aquí… no entra pas gent aquí. Si aquí entra un paio i no fa pas bé, el fem anar, ‘ves-te’n d’aquí’. El primer dia que vas vindre aquí tothom deia ‘qui és aquest?’. Després vam veure que parles català i que és pel reportatge, tothom et coneix ara. Te coneixen ara aquí un poc, eh. Te diran pas res.”