Reflexions d’un soldat

(Barcelona, Catalunya)

La fredor inherent a qualsevol comunicació per missatge directe d’Instagram la fa miques l’Eugen només encetar la conversa: “Em sento fort i preparat per fer allò que calgui per a defensar el país, com hem estat fent els darrers vuit anys”, diu des d’una caserna militar a Odessa, al sud d’Ucraïna. Són gairebé vuit anys des que les revoltes contra el govern ucraïnès sorgit del Maidan es van consolidar a la regió del Donbass, i va esclatar la guerra entre les forces lleials a Kíev i els revoltats pro-russos.

L’Eugen va estar desplegat a primera línia del front del Donbass durant bona part de 2021, a les trinxeres de Maryinka i rodalia, i allà era un dels oficials de premsa de la seva brigada. Van ser reemplaçats al setembre i van tornar a Odessa, on tenen la base. Quan una unitat es replega, fonamentalment el que fan és entrenar: “Ens estem preparant per a afrontar qualsevol situació, però no puc parlar dels exercicis especials que fem perquè són secret d’estat. Ara mateix, però, la meva unitat protegeix Odessa”. El nom de la brigada, els Cavallers de la Croada d’Hivern, ret homenatge a l’exèrcit que va lluitar contra els bolxevics per la independència d’Ucraïna, a la Guerra Soviètic-Ucraïnesa, fa poc més d’un segle. Van vèncer els bolxevics.

Els darrers mesos ha estat especialment difícil destriar el gra de la propaganda, però la majoria d’ucraïnesos, civils o militars, entenien que una incursió russa era improbable. Aquest clima d’optimisme temerós, però, s’havia anat enrarint els últims dies: “Cada cop més gent començava a creure que una invasió era possible, i alguns civils s’han estat entrenant al costat de l’exèrcit, amb formació militar bàsica i d’assistència mèdica en combat”. Des que va començar aquesta escalada al final de la tardor, s’ha incrementat l’enviament d’armes des d’alguns països occidentals a Ucraïna (“Totes les brigades han practicat ja amb les armes noves”), però el suport d’Occident no va, ara per ara, més enllà d’això, d’alguns exercicis conjunts i d’amenaces de sancions a Rússia.

Dilluns al vespre, Putin va reconèixer com a estats independents les autoproclamades repúbliques de Donetsk i de Lugansk en què estan constituïts els territoris rebels del Donbass. Una estona després ja hi havia tropes desplegades a la zona. Les prediccions dels analistes, també dels que en saben, han errat amb obstinació. Què ve ara és del tot incert, també per l’Eugen: “No sé què pot passar, això [el recent desplegament rus] té moltes conseqüències. Però pel que fa nosaltres, hem de ser forts com a nació per superar tot allò que vindrà en aquests temps difícils”. Amb l’entrada de tropes russes a les regions de Donetsk i de Lugansk, s’ha encetat una nova fase del conflicte i s’ha esguerrat així el Protocol de Minsk II, l’acord de pau de 2015 que, tot i que sempre ha estat lluny d’una implementació real, com a mínim va frenar el bany de sang: dels 10.000 morts del primer any, a uns pocs centenars cada any d’aleshores ençà.

Des d’una òptica russa, el reconeixement de les dues repúbliques implica que l’enviament de tropes a les zones rebels no es consideri una invasió de territori ucraïnès. Més enllà de la legalitat i la legitimitat que cadascú atorgui a aquesta maniobra i la seva justificació, el suport rus als rebels del Donbass ha estat sempre determinant des de l’inici de la guerra. La presència russa, ara indissimulada, és només un canvi formal, però de prou magnitud com per accelerar la Història. Ningú no sap, hores d’ara, en quina direcció. “La situació canvia ràpidament”, diu l’Eugen, “així que no hi ha plans específics per d’aquí una setmana, només continuar entrenant. A dia d’avui ja hi ha hagut invasió; no d’escala total, però ja ha tingut lloc. A diferència de 2014, aquest cop estem preparats per aquest escenari”.