Dietari de Moldàvia

(Chisinau, Moldàvia)

Vint-i-sis de març

Branda una espasa a la mà dreta i una maça a l’esquerra, i fa un discurs apassionat. Du una corona daurada, camisa blanca amb brodat tradicional moldau i un bigoti a punt de caure. La disfressa és ridícula, però la interpretació està bé. Ara canta i, de l’emoció, se li trenca la veu. Al voltant, tothom canta amb ell. És migdia a Chisinau, i unes 250 persones reclamen la unificació de Moldàvia i Romania a peus de l’estàtua d’Esteve el Gran, que és precisament de qui va disfressat  el mestre de cerimònies.

Una part dels manifestants dona l’esquena als dos monarques i s’enfronta, verbalment, a una trentena de pro-russos que protesten contra la protesta. S’insulten mútuament, s’amenacen i es provoquen, i es graven amb el mòbil els uns als altres com qui grava els micos al zoo. Els separen una vintena de policies (comuns, no antiavalots) fent un cordó aparentment insuficient. Però quan hi ha un esclafit de rauxa i algú s’apropa a la línia policial, el deixen fer uns instants i, tot seguit, demanen que siusplau es facin enrere, i es fan enrere, i els rostres desencaixats s’esvaeixen com si res. Ca que lladra no mossega.

Alguns dels crits dels unionistes romanesos, dels que són a la zona calenta de cara als pro-russos, són “Glòria a Ucraïna!”, “Feixistes!” i algunes referències a Putin (“Putin khuylo” o el mot creuat “Putler”). Quan un home brama que els russoparlants se’n vagin a Rússia i no tornin, l’Ana, en privat, en fa una esmena: “Jo això no ho trobo bé”. L’Ana és una altra de las manifestants pro-romaneses. Després de l’esmena, fa un matís a l’esmena: “Però hi ha gent que viu aquí i no vol aprendre romanès. Tinc una companya de classe que ha vingut fa poc d’Ucraïna i l’està aprenent. I aquests que porten aquí cinquanta o seixanta anys, no volen”. Els paral·lelismes no acaben aquí: hi ha pro-russos que tenen el romanès com a primera llengua, i viceversa. La identitat nacional, en molts conflictes, és porosa i complexa.

De fet, totes les pancartes dels pro-russos estan en romanès. Un home en du una que diu “Nu vrem unire” (“No volem la unió”) i està una mica apartat i va cridant “Moldova!” als cotxes que passen. Un conductor respon tocant el clàxon repetidament, qui sap si en senyal d’aprovació o de reprovació. En general, però, fan servir el rus entre ells i per insultar els altres. A tocar de la línia policial, però assossegada, hi ha la Nàdia: “Amb Rússia hem estat més de 200 anys, amb Romania només cinc o sis o set”. Vos què voleu, doncs: “Jo vull només Moldàvia. Podem ser amics de tothom: de Rússia, de Romania… i podem viure amb Europa, però no a Europa”. Els que es manifestes amb ella porten quatre banderes grans, tots la mateixa: un cap d’ur d’or sobre fons de gules. És la bandera d’Esteve el Gran, emblema reconegut de la regió històrica de Moldàvia, la qual, per acabar de complicar les coses, inclou una part de la Romania actual. En canvi, són clars, sense arestes, alguns insults (“Natsisti!) i algunes proclames (“Rússia! Rússia!”).

Tot i que el Esteve el Gran i el principat de Moldàvia són referents compartits, els manifestants pro-romanesos duen altres banderes: de Romania, sobretot, i algunes de Moldàvia (l’oficial, que també seria un símbol compartit). Totes dues són iguals, tret de l’escut que la segona té a la franja central. També la d’Andorra és gairebé igual, però aquest és un cas atribuïble a l’atzar i, per tant, irrellevant. Hi ha a més alguna bandera europea, de l’OTAN i d’Ucraïna. A Moldàvia, l’anhel d’una Gran Romania està prou estès però no és pas majoritari, i darrerament el desig d’integració a la UE li fa ombra. Al centre de la plaça, l’acte transcorre amb normalitat: després del discurs del rei, reciten poemes i canten cançons populars i la gent balla al ritme de música medieval. La majoria no s’hi apropa, allà on hi ha els pro-russos. Uns pocs van alternant l’acte central amb l’enfrontament de baixa intensitat del marge. 

Passen moltes coses alhora per la poca gent que hi ha. Després de tres hores de dir-se el nom del porc, però, la sang no arriba al riu. En part pel cordó policial, però sobretot perquè ni uns ni altres tenen gaire ganes d’anar més enllà, i al capdavall són quatre gats. Quan els pro-romanesos fan via, els pocs pro-russos que queden prenen la plaça i es fan fotos amb l’estàtua d’Esteve el Gran fent el signe de la victòria amb els dits índex i mig. Ningú no toca les ofrenes florals que els seus compatriotes han dipositat una estona abans a peus de l’estàtua.

Trenta-u de març

A un pas subterrani que travessa l’avinguda Iuri Gagarin, hi ha una botiga de souvenirs. Això és una raresa a Chisinau: a Europa, només dos micro-estats com San Marino i Liechtenstein reben menys turistes que Moldàvia. En tornar a la superfície, a tocar de l’estació de tren, hi ha un monument en memòria dels deportats pel règim comunista; a un accés lateral directe a l’andana, hi ha un mosaic soviètic. Moldàvia ha estat sempre als marges dels imperis: atansant-se a uns o altres, fent equilibris, ha preservat la independència. Alhora, ha estat sempre un territori en disputa i d’aquí la pèrdua de territoris històrics i el conflicte nacional estructural. A l’andana, només hi ha tres treballadors netejant les males herbes a peus del mosaic.

Al vestíbul, hi ha tres peixeres, tres treballadors més (un al bar i dos venent bitllets) i set passatgers. És migdia i només hi ha dos trens anunciats: a Bucarest a les 17:20 i a Kíiv a les 17:45. Deu ser l’estació més tranquil·la d’Europa: hi ha més peixos que persones.

Setze de març

L’edifici de la Presidència de la República és blanc i daurat com un palau bruneiès. Travessant el carrer hi ha el Parlament, davant del qual, dalt de dos pals ben alts, hi ha les banderes de Moldàvia i de la Unió Europea. No en formen part, de moment, però la bandera europea és a tot arreu, i fins i tot presideix els debats parlamentaris. Abracen la idea de la UE com només ho fan els països que no en formen part. Són estat candidat des del juny, després d’haver formalitzat la sol·licitud d’adhesió una setmana després de l’inici de la invasió russa a Ucraïna.

A les onze hi havia convocada una manifestació contra el govern davant del Parlament, però són quarts de dues i, és clar, no queda ningú. A Moldàvia governen els liberals europeistes del Partit d’Acció i Solidaritat (PAS). La protesta la convocaven els pro-russos del Partit Șor. A jutjar les imatges penjades a Twitter, no hi havia ni mig miler de persones. Dos carrers més avall, davant del Teatre Nacional, hi ha uns pocs manifestants esperant l’autobús. L’Elena, amb el mòbil, tradueix del romanès i, d’entrada, nega la major: “Nosaltres, el Partit Șor, no som pro-Rússia. Estem per un país independent, no volem la unió amb ningú, volem la pau i que el nostre país tingui bones relacions amb tothom”. Arriba el seu autobús, i la conversa continuarà més tard per whatsapp. Pren algunes precaucions: té activat un temporitzador pel qual els missatges desapareixen passades vint-i-quatre hores, i el seu nom no és Elena.

Quatre dies abans, el 12 de març, durant una altra jornada de protestes, la policia detenia cinquanta-quatre manifestants per “conducta qüestionable” i set persones més sota la sospita d’estar darrere d’una conxorxa insurreccional. A més, l’aeroport de Chisinau tancava durant unes hores per un avís de bomba. Durant les setmanes prèvies, s’havia impedit l’entrada al país a 183 persones. La presidenta Maia Sandu, el dia 13, denunciava un pla amb finançament rus que pretendria dur a terme sabotatges, i l’assalt d’institucions amb presa d’hostatges. Tot això atreia les mirades de la premsa i la diplomàcia internacionals per segon cop en menys de quinze dies. El 28 de febrer, en una altra protesta, uns estira-i-arronses amb la policia ja van despertar un interès efímer. Però les protestes van començar fa mesos, a la tardor, esperonades per la crisi energètica i inflacionària que viu el país des de l’inici de la guerra a Ucraïna, i promogudes pel Partit Șor. La inflació va arribar al 35%, l’any passat; ara està al 25%.

Les acusacions de Sandu són greus i Moldàvia és vulnerable. És un dels estats més pobres d’Europa, està fora de l’aixopluc de l’OTAN i és un país petit. Com Catalunya però amb només 2.6 milions d’habitants. Hi ha una guerra al país veí i una part del seu territori, Transnístria, és independent de facto des de fa trenta anys, i allà Rússia té desplegats més d’un miler de soldats. És fàcil traçar paral·lelismes amb Ucraïna.

A l’inici de la invasió, molts van témer que els russos arribessin a Moldàvia. Però d’aleshores ençà el front sud s’ha mogut poc i sempre cap a l’est. A més, Sandu governa amb majoria absoluta i amb el suport polític i econòmic d’Occident, i el Partit Șor, impulsors de les protestes, només tenen sis dels 101 escons al Parlament. Les manifestacions, en el millor dels casos, han aplegat només uns pocs milers de persones. Totes han estat pacífiques. Si més no, de moment.

El líder del partit, Ilan Șor, fa poc denunciava precisament això: la repressió injustificada d’un moviment pacífic. Ilan Șor és a Israel, fugit després de ser condemnat fa quatre anys per un frau de mil milions. Des de la seva formació, acusen Sandu d’haver establert un dictadura que persegueix rivals polítics, limita el dret de protesta i tanca canals de televisió. D’altra banda, els culpen de la crisi econòmica i de donar l’esquena als més pobres, i els retreuen estar provocant Rússia amb maniobres militars prop de Transnístria i amb l’acostament accelerat a Europa. L’Elena també ho veu així: “La guerra acabarà arribant a Moldàvia. El govern faria bé de callar, enlloc de provocar Rússia”.El Partit Șor defensa la independència i la neutralitat de Moldàvia com a garantia per la pau, i es presenten com a defensors d’aquells ciutadans més colpejats per la crisi. “Jo protesto perquè els sous són baixos i els preus són massa alts. Els jubilats cobren pensions d’uns 100 dòlars: com pot viure algú amb aquesta pensió? Quan preguntem al govern responen que hi ha una guerra a Ucraïna. Però què hi tenim a veure, amb la guerra?”.

Vint de març

“Ens vam trobar amb interrupcions de les cadenes de subministraments i alguns productors no tenien accés als mercats tradicionals. I a l’hora d’importar, hi ha vies que han estat blocades i hem cercat noves rutes que són més cares”. Olga Rosca és la cap de gabinet al Ministeri d’Afers Exteriors de Moldàvia, i ha triat el cafè Delice d’Ange per fer l’entrevista: “Degut al xantatge rus amb el gas, el seu preu i el preu de l’electricitat han pujat un 700%”. A la tardor, la russa Gazprom va retallar el subministrament de gas a la meitat. Continua Rosca: “Però el preu que paguen els ciutadans és molt més baix gràcies al projecte que el govern ha posat en marxa. La gent fa una sol·licitud, i en funció dels seus ingressos i de les seves condicions de vida, reben una determinada quantitat com a compensació”. A les darreres concentracions del Partit Șor, els manifestants exigien al govern que, durant l’hivern, pagués íntegrament les factures de l’energia. Sigui com sigui, Rosca troba que aquestes demandes són un vernís: “Clarament hi ha greuges, però aquestes protestes no són sobre aquests greuges. Volen explotar el malestar de la població i desestabilitzar Moldàvia, i així fer descarrilar el nostre accés a la UE”.

Al novembre, els bombardejos russos contra infraestructures ucraïneses van provocar, de retruc, grans apagades a Moldàvia. A més, míssils russos han sobrevolat Moldàvia almenys en dues ocasions, quan es dirigien a territori ucraïnès des de bucs a la mar Negra: “És una violació inacceptable del nostre espai aeri per part de Rússia”, diu Olga Rosca. WizzAir, aerolínia hongaresa, va deixar de volar a Moldàvia el 14 de març; tota la resta de companyies continuen operant amb normalitat. “No hi ha cap amenaça militar sobre Moldàvia gràcies a la resistència d’Ucraïna, i continuarà sent així mentre els ucraïnesos continuïn lluitant”. 

Més enllà de la guerra, protestes i els complots, hi ha una altra amenaça potencial al projecte europeu del PAS: el Bloc de Comunistes i Socialistes (BCS). La coalició russòfila, tot i posar-se de perfil amb les protestes, amb trenta-dos diputats tenen molta més força que el Partit Șor. Segons les darreres enquestes, si ara es fessin eleccions, el BCS podria governar amb el suport de Șor. Les enquestes electorals, però, no tenen en compte el vot de la diàspora, el qual acostuma a arreplegar-lo el PAS. En tot cas, Olga Rosca creu que no farien marxa enrere:  “Són especulacions, però crec que continuarien amb la modernització del país i l’accés a la UE. Ja no van cancel·lar l’Acord d’Associació amb la UE perquè té un fort suport social”. Es refereix al període en què els Socialistes van governar, entre 2016 i 2020. 

El Delice d’Ange és al costat del Museu Nacional d’Història, a l’entrada del qual hi ha una estàtua de Ròmul i Rem amamantats per la lloba. Al pedestal hi ha una cita de Mihai Eminescu: “Sí, de Roma venim, de la Dàcia Traiana”. El carrer està en obres i, en aixecar l’asfalt, han quedat velles llambordes al descobert. Hi ha força policia. Un carrer més enllà, hi ha la seu del Govern i el Ministeri d’Economia. És un edifici massiu i gris, soviètic. Just davant, hi ha una fira ambulant, amb barracons amb menjar i amb atraccions: Autodrom, Lunapark, Crazy Dance, Zig-Zag i Vortex.

Vint-i-nou de març

Des del Partit Șor, no han respòs a set sol·licituds d’entrevista fetes per set vies diferents: cinc a Marina Tauber i dues més a altres dos diputats. La seu territorial del partit a Chisinau és tancada; segons Google Maps, permanentment. A la web del partit, i a Viquipèdia, hi surt l’adreça de la seu central: carrer Vasile Lupu, 36, a Orhei, un poble gran a cinquanta minuts en cotxe des de Chisinau .

Allà hi ha l’hotel Codru. A recepció diuen que el partit té un despatx al tercer pis però que no hi ha ningú, i expliquen com arribar a una altra oficina, la territorial, que és allà a prop. És a tocar de l’ajuntament. A la porta hi ha un cartell amb l’horari: hi són de dilluns a divendres de 9 a 18. És dimecres, són les 12:01 i està tancat. Comença a nevar, però poc.

Des del dia 16 no han convocat més protestes.

Disset de març

Davant de l’edifici brutalista del Banc Nacional, dues dones amb dos faristols fan proselitisme. Són testimonis de Jehovà i anuncien, en romanès i en rus, cursos gratuïts sobre la Bíblia. Moldàvia és bilingüe i als carrers de Chisinau se senten totes dues llengües; també a les televisions, als cinemes i als anuncis de Spotify. L’única oficial, però, és el romanès, i això vol dir que l’escola és en romanès, també els rètols als carrers, i la megafonia quan juga la selecció és en romanès i en anglès (pels visitants). I quan a l’embalatge d’un producte no hi ha el romanès, hi ha enganxada una etiqueta que n’esmena l’absència. Fins aquest mateix mes de març, oficialment encara se’l denominava moldau, al romanès de Moldàvia; fins la independència, el 1991, s’escrivia amb caràcters ciríl·lics.

La llengua materna de Denis Dermenzhi és el rus. És d’origen rus, té família a Rússia i és editor a la redacció moldava de Radio Free Europe, la corporació nascuda durant la Guerra Freda amb finançament estatunidenc: “Aquí tots tenim família a Rússia o a Transnístria, i molts familiars nostres són pro-russos. Quan la guerra a Ucraïna va començar, vam estar sense parlar durant un o dos mesos. Consumeixen propaganda russa, posen la televisió i escolten Soloviov…”. La conversa té lloc al cafè Naringi. Dermenzhi ho veu així, tot plegat: “No és realista pensar que les protestes puguin anar a més. No reflecteixen la posició de la majoria de ciutadans d’aquest país”. Els números (els escons) li donen la raó. “Tampoc no crec que sigui realista pensar que la guerra pugui arribar a Moldàvia. Si conquerissin Odessa, rai, però de moment…”.

El cafè Naringi és al bell mig de Chisinau. A algunes voreres hi ha una mena de mercats improvisats on s’hi ven de tot: prismàtics, samarretes, serres, carteres, mòbils, flors, mitjons, paelles, ulleres. Entre els venedors, hi predomina la gent gran: és la manera com alguns  complementen la pensió. A Chisinau no hi ha motos ni bicis. Ningú no travessa en vermell, encara que no vinguin cotxes. Tot és molt net, però gairebé tot necessita una reforma. Hi ha gossos que viuen al carrer, però pocs. No hi ha persones vivint al carrer. Sorprenentment, hi ha alguns establiments on es prohibeix explícitament entrar-hi amb armes de foc. Tot és més barat: els hotels costen menys de la meitat; els restaurants, la meitat; els aliments, més de la meitat. No és una gran diferència tenint en compte que el sou mig a Moldàvia no arriba al 600 euros. Al centre de la ciutat, hi ha cases de canvi de divisa pertot, no tant pels turistes com per la diàspora. Només hi ha blancs.

La catedral és austera per fora i sumptuosa per dins, entapissada amb or i amb pintures on predominen el blau i el verd. Pràcticament només hi entren dones: es cobreixen el cap amb un mocador, se senyen amb tres dits i repetidament molts, resen i encenen espelmes. Els ritus ortodoxos són diferents dels catòlics, però no gaire. Més avall, al passeig central de l’avinguda Grigore Vieru, a tocar del monument als herois de les joventuts leninistes, hi ha deu bancs que alhora són gronxadors i on la gent, efectivament, s’hi gronxa, i una dona es fa un selfie. A la primera ressenya del monument a Google, André II diu, en rus, que “El monument no hauria de tenir lloc al centre de la ciutat, però cal recordar el passat, així que estaria bé fer un museu del comunisme i traslladar-lo a un lloc on els crims del règim comunista contra els pobles moldaus estiguin ben explicats”. Li posa només una estrella. Caglar FER li’n dona tres i hi diu, en anglès, que és un “Bon monument i a més hi ha una cruïlla”. Efectivament, a l’alçada del monument, just per damunt, l’avinguda Grigore Vieru conflueix amb el carrer Jerusalem.