Sem Catalunya Nord

(Perpinyà, Catalunya)

Dues mil persones sortien ahir als carrers de Perpinyà en el principal acte reivindicatiu de la Diada de la Catalunya Nord. Convocada pel Col·lectiu 7 de Novembre, cada any commemora i rebutja la signatura del Tractat dels Pirineus, l’acord entre Castella i França que el 1659 significava la partició de Catalunya.

A les quatre de la tarda, davant l’estàtua de Dalí de plaça Catalunya, s’hi aplegaven catalans del nord i catalans del sud. És demà dilluns quan el tractat compleix 363 anys de vigència, però la Diada nord-catalana és dia feiner a la regió, i a més, la convocatòria en capdesetmana esperona l’afluència des de comarques, quelcom fonamental per exhibir cert vigor.

La protesta d’ahir a Perpinyà era, sociològicament, com qualsevol acte no massiu de l’ANC: força gent gran, famílies, i una franja dels 15 als 45 anys infrarepresentada. La tardor de 2017 va desmobilitzar els nascuts als 80, i la tardor de 2019, els dels 90, però això són figues d’un altre paner. La cua de la marxa d’ahir, però, n’era l’excepció, i allà eren majoria els joves de l’esquerra independentista. A un quart de cinc, la capçalera (“Sem Catalunya Nord, sem Països Catalans”) enfilava carrer avall. Uns metres més enrere, els Sorollosos del Riberal (de Baó, al Rosselló) tocaven més els timbals que no les gralles. Darrere venia més gent i moltes pancartes grans o molt grans, algunes absurdíssimes: “Col·lectiu de professors de català per a adults”, “Independència. Amnistia. Avis i àvies de Cambrils”. La resta eren normals: “Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu”, “Correllengua!”, “1-O. 2017. Vam votar i vam guanyar. Sense renúncies, independència”, “Esborrem el Tractat dels Pirineus”, “Ni a Perpinyà ni enlloc fora feixistes dels Països Catalans” i “Ni el seu estat ni la seua crisi. Construïm la nostra sobirania, fem Catalunya Nord”. Massa text i massa pancartes, i a més tothom mirava de deixar una mica d’aire per davant de la seva per sortir bé a la foto, alhora que esgarraven la foto important, la de la multitud concentrada.

Hi havia Laura Borràs, amb la papallona groga a la solapa, i Clara Ponsatí, i també la presidenta de l’ANC Dolors Feliu, a primera fila. A Twitter, hom veuria més tard que també hi eren el President Torra, Toni Comín i Lluís Puig, i el president d’Òmnium Xavier Antich. També hi havia un cartell amb un inquietant primeríssim pla de Puigdemont i el missatge “Never surrender”. I moltes estelades, clàssiques i negres, sobretot al darrer tram, tot i que en aquesta zona es diluïen en un mar de banderes liles i vermelles, i banderes partidistes (SOC, Arran, SEPC, Endavant i Jovent Republicà) que només reivindiquen la presència dels que les porten.

Després de creuar la Bassa, la marxa s’endinsava per carrerons de la ciutat vella, i els càntics eren els de sempre, amb major protagonisme per “Ni França ni Espanya, Països Catalans” i adaptacions com “No volem ser una regió de França…”. A la plaça de la República, primer, i després davant de l’oficina de turisme, els Castellers del Riberal feien sengles exhibicions, molt modestes. Tocades les sis, la marxa arribava al Castellet.

El Castellet sempre havia estat coronat només per la bandera de Catalunya, però l’any passat l’alcalde Louis Aliot, de la ultradreta de Le Pen, hi va posar al costat la bandera francesa. Ahir, però, estava arrencada, diuen que per la tramuntana; la bandera catalana sí que hi era. Quan es feia fosc, una estelada gegant era projectada sobre el mur del castell, i aleshores començaven els discursos del Col·lectiu 7 de Novembre: “363 anys després d’imposar-nos la partició de Catalunya en dos, seguim sent catalans malgrat tot. Malgrat la persecució i la marginació oficial i sobretot social de la nostra llengua, malgrat l’eliminació de les institucions que són nostres, malgrat la imposició del francès en tots els àmbits de la nostra vida… Malgrat tot, però, cada any sortim per dir, ben alt i ben clar, que aquest territori i totes nosaltres sem Catalunya Nord, sem Països Catalans!”.

Més enllà del rebuig al Tractat dels Pirineus i de la reivindicació nacional genèrica, enguany hi havia altres qüestions específiques: la demanda de reobertura del pas fronterer del Coll de Banyuls (tancat per l’administració francesa fa prop de dos anys), el rebuig a la recent prohibició de l’ús del català als plens municipals i la queixa per la manca de pressupost per desenvolupar una línia educativa bilingüe. I aquesta problemàtica present la lligaven al context històric: “La nostra llengua se troba amb un problema greu de transmissió familiar per culpa de la violència física, verbal i psicològica que l’educació pública i l’administració francesa han practicat durant dècades contra els veïnatges que parlaven català”. I un cop llegit el manifest, l’acte cloïa amb Els Segadors.

Encara faltaven cinquanta minuts per l’inici de la marxa de torxes, i mentre uns esperaven asseguts a terra i altres anaven al súper, molts ja feien via; de fons, als altaveus, sonava La Santa Espina. Tot seguit, uns artistes de carrer agafaven lloc a un lateral de la plaça, posaven Cut it de ZPYZ, i ballaven break dance i feien acrobàcies mirant de captar l’atenció dels manifestants. Però el canvi era massa brusc i no tenien gaire èxit. Aleshores, un dels b-boysagafava el micròfon i cridava “Visca Catalunya!”, però res, ningú no s’hi atansava: només aconseguia esguards fugissers i mitjos somriures.