Rauxa al Coll de Banyuls

(Banyuls de la Marenda, Catalunya)

I. Coll de Banyuls

Vuit rocs barren el pas transfronterer del Coll de Banyuls, posant una barrera física entre la República Francesa i el Regne d’Espanya. Els van posar allà per ordre del govern francès i són, per tant, en territori francès. Són deu metres al nord de la línia interestatal que, com si fos un mapa, traça amb precisió el canvi d’asfalt: la línia per on Catalunya es parteix entre França i Espanya.

L’administració francesa va blocar el pas del Coll de Banyuls el gener de 2021, i les raons que van donar, i que donen encara ara, és que els rocs són per controlar la immigració il·legal, el terrorisme i el narcotràfic. Amb aquesta mesura, tot d’una, contravenen Schengen, endureixen el Tractat dels Pirineu i, sobretot, fan més feixugues les vides de la gent de Banyuls i d’Espolla (del Rosselló i de l’Empordà), dos pobles (dues comarques) que malgrat pertànyer a dos estats diferents, tenen forts lligams familiars, econòmics i històrics.

El Coll de Banyuls, de 355 metres d’altitud, és un lloc força concorregut fins i tot ara que els cotxes no poden anar d’un vessant a l’altre del port. És zona de pas d’excursionistes, i hi ha un mirador que atreu veïns i visitants. Dalt d’un pujol, un home fa volar un dron. Una dona de Bordeus que ha aparcat al costat nord de les pedres, sense saber ben bé on era, camina fins que, sense saber-ho, travessa la línia frontera. Quan porta una estona badant per territori espanyol, comença a lligar caps: la primera pista són les pintades que hi ha als rocs i a l’asfalt, a banda i banda de la frontera (“Deroguem el Tractat dels Pirineus”; “Esborrem la frontera”…); la segona, el primer cartell monolingüe català. A la Catalunya Nord, el català, quan hi és, que no hi sol ser, sempre va acompanyat del francès. Quan pregunta si en aquell moment està trepitjant territori espanyol, la resposta l’emociona i la sorprèn relativament. Més tard, des del sud, s’hi apropa un quad. El condueix en Mehdi, de Banyuls de la Marenda: “Estic obligat a passar amb quad perquè en cotxe no es pot. El pas està barrat des de fa dos anys, i si volem passar en cotxe estem obligats a fer la volta, ja sigui per Portbou o pel Pertús, per anar a comprar a Espolla o a Figueres”. De Banyuls al coll hi ha nou quilòmetres i del coll a Espolla, nou més; el trajecte es feia en mitja hora. Per Portbou és més del doble: “Així estem”.

IIa. Banyuls de la Marenda: l’home aleatori

A diferència dels pobles costaners del nord del Rosselló, plens de càmpings i apartaments turístics, a Banyuls hi ha una població fixa no pas minsa durant tot l’any. A l’extrem nord de la platja del poble, a peus d’un mur de pedra, un grup de gent gaudeix d’un sol de tardor. En Daniel és un d’ells: “Aquí s’hi viu, a Banyuls s’hi viu. Cal que la gent es relacioni, cal que el Coll de Banyuls estigui obert. És un enllaç entre la Catalunya Nord i la Catalunya Sud. Per aquí és per on anem a Figueres… anem a restaurants a Espanya, hi anem a comprar tabac, benzina…”. El tabac i la benzina, com quasi tot, són més barats a l’altra banda de la frontera. És optimista: “D’aquí a l’estiu vinent ja tornarà a ser obert. Van crear una associació, i confio que amb l’ajuda dels advocats es resoldrà l’assumpte”.

L’associació es diu Albera Sense Fronteres, va néixer el passat juliol i aplega més de 1200 socis de la Catalunya Nord i la Catalunya Sud; n’és el president l’advocat Pere Becque. Han convocat diverses accions al Coll de Banyuls. A la del darrer 29 d’octubre, hi va anar Clara Ponsatí. En acabar la concentració d’aquell dia, en un acte de rebel·lia de baixa intensitat, Ponsatí va travessar la línia fronterera i va endinsar-se uns metres dins de territori espanyol. Més enllà de lloances i crítiques (per valenta o per frívola, respectivament), l’acció fou poc rellevant, però com a mínim va donar certa visibilitat a la qüestió del blocatge transfronterer. Ponsatí, com altres polítics sudcatalans (exiliats o no), també va ser a Perpinyà el dia 5 de novembre, per la Diada de la Catalunya Nord. En la lectura del manifest, enmig de les reivindicacions històriques i altres de conjunturals, també se’n va parlar, del tancament del coll: “Rebutgem el tancament de passos fronterers, com és encara el cas del Coll de Banyuls, encarregat pel govern de Macron sota el pretext de lluitar contra el terrorisme i la immigració il·legal. Se tracta d’una mesura purament propagandística per part de l’Estat Francès, que ha mentit (…) i ha provocat restriccions absurdes de mobilitat als catalans i catalanes que viuen en aqueixes zones rurals transfrontereres”. La manifestació va aplegar unes dues mil persones.

IIb. Banyuls de la Marenda: l’activista

A la terrassa del cafè L’Atelier, al passeig marítim, Pere Becque explica la feina d’Albera Sense Fronteres: “En diverses accions que hem fet, hem demanat ajuda a diferents diputats europeus, dos de Catalunya [Sud] i dos de l’Estat Francès, i estan fent una sèrie de preguntes a la Comissió Europea, la qual té el dret d’organitzar un grup que vingui a veure què passa. Crec que això pot pressionar el govern francès”. I si la via política fracassa, o per esperonar-la, han encetat també la via legal: “Iniciem un judici per anul·lar l’edicte prefectural del gener de 2021 perquè no compleix els termes del Tractat de Schengen, el qual permet, quan hi ha un perill, posar o reforçar controls, però de cap manera tallar la carretera”. Tanmateix Becque admet que la justícia francesa és lenta, i per aquesta via la resolució trigaria més o menys un any.

“Vam tenir una reunió amb el prefecte, que no és el mateix que va signar l’edicte. El que hi ha ara ha sigut molt amable”. El prefecte actualment és Rodrigue Furcy; l’oficina de la Prefectura de Pirineus Orientals no va respondre a la sol·licitud d’entrevista per a aquest reportatge. Continua Becque: “Va venir al coll a veure com estava el tema, i va venir a aquesta platja per la festa de la verema i tothom li va parlar d’això. Fa poc ens vam reunir amb ell a la Prefectura, i amb diputats i batlles. L’únic que va dir és que, de moment, les condicions no eren bones per a aixecar les pedres i que tornaríem a parlar-ne al gener. Sense dir quin dia, ni per quin motiu [les condicions no eren bones]”. 

“La gent d’aquí no entén per què se’ls hi treu el dret de fer el que han fet tota la vida i que han fet els pares i els avis. Per nosaltres, això és un mateix país, el vivim com un país normal en el qual ara ens hi han posat pedres”. Pere Becque fou batlle de Banyuls de 1995 a 2001.

IIc. Banyuls de la Marenda: el batlle

L’ajuntament de Banyuls és davant de la platja. El batlle, ara, és Jean-Michel Solé. Té el despatx al primer pis, al fons del passadís: ampli, lluminós i amb vistes al mar. Darrere de la taula, hi ha tres banderes: la catalana, al mig, i les d’Europa i França als costats. Solé dona context: “El Coll de Banyuls sempre ha sigut un lloc de pas. Entraven els republicans que eren perseguits pel franquisme; sortien de França aquells que eren perseguits pels nazis. Tota la vida ha sigut un lloc de comunicació i de llibertat. Trencar amb això és una cosa que no podem entendre”. I parla també d’allò quotidià, menys transcendental però tangible: del trencament de tota mena de vincles entre nord i sud (personals, culturals i comercials), i de com afecta els treballadors transfronterers o com poden barrar el pas als bombers si haguessin de donar suport a l’estat veí en cas d’un gran incendi forestal. I continua rebatent una de les raons exposades pel govern francès: “Diuen que els migrants passen pel Coll de Banyuls. No és veritat: els migrants passen per Portbou i no venen a peu, venen amb la Renfe. A Portbou baixen del tren, caminen, arriben aquí, agafen un altre tren i continuen. Es veuen cada dia cinquanta o seixanta migrants que passen. I no ho fan per aquí [pel Coll de Banyuls], i si vulguessin passar per aquí, passarien a peu. Són quatre pedres que no aturaran els migrants”.

A fora de l’ajuntament, a la façana, és la bandera francesa la que hi ha al centre.

III. Espolla

Dos migrants (joves, negres, amb motxilla) caminen cap al nord pel voral de la N-260, tot just deixant Portbou enrere. La carretera serpenteja entre el mar i els darrers pujols dels Pirineus. El paisatge és bellíssim i el trajecte, efectivament, massa llarg. Espolla és terra endins, al vessant sud de la Serra de l’Albera. 

El poble té uns 400 habitants, hi ha més dòlmens que esglésies i l’ajuntament no està a la plaça de l’Ajuntament. N’és batlle Carles Lagresa, d’Esquerra, qui també s’hi oposa, al tancament: “La Generalitat ha treballat des de la Casa de la Generalitat de Perpinyà. També el senador Jordi Martí, d’Esquerra Republicana, ha fet diverses preguntes al ministre Marlaska i la resposta de l’estat espanyol sempre ha estat la mateixa: és un problema intern de l’estat francès”. Lagresa respon des de l’altre costat d’una gran taula ovalada a la sala de reunions; darrere seu, els noms de tots els alcaldes que ha tingut Espolla, la bandera catalana i un plafó de la fira de l’oli del poble. Es van assabentar del tancament del coll per una publicació a Facebook de l’Ajuntament de Banyuls. Atesa l’aparent inconsistència de les motivacions de l’administració francesa, se li demana què troba que hi ha al darrere: “Les raons (les que pensem nosaltres) són els temes comercials. Hi ha molt visitant de la Catalunya Nord que ve a la comarca. Hi ha la restauració, el tabac, l’alcohol… Però ells no poden dir que tanquen per temes comercials perquè estem tots a la Unió Europea”.

Més enllà de l’amenaça terrorista, de la immigració il·legal i del narcotràfic, la motivació del govern francès per tancar la frontera seria, segons el batlle, l’economia; com és també  l’economia, aparentment, la raó principal per la qual la població local s’hi oposa. Més enllà de Schengen, més enllà del cop a la fragilíssima unitat de Catalunya. Al capdavall, ja no ve d’aquí.